Al llarg de les nostres vides ens trobarem amb diferents grup de persones, però a trets generals podem diferenciar dos grans subgrups: Aquelles persones que empren l’ús de la paraula per ofendre i espantar a la resta i aquelles persones de les quals ens preocupen els seus silencis. Evidentment, davant l’atac d’aquells que ofenen ens hem de defensar, però avui he decidit eixir del meu estereotip de persona pertanyent al grup dels silencis, per expressar amb la meua paraula allò que entenc, els meus sentiments, els meus malestars , per fer ressonar el silenci amb el que normalment afronte el dia a dia.
A totes llums el parlamentari Toni Cantó és un membre del primer grup, el d’aquells que empren la paraula a mode de metralla, al nostre interior ressona la ràbia i indignació al sentir en boca d’aquesta persona el dubte davant les denúncies i casos causats per la violència de gènere. Diferents associacions de dones i feministes, i milers de persones a nivell particular demanaren la dimissió del mentor de les desafortunades paraules, conscients que un personatge com aquest no podia estar al cap davant com a portaveu en la Comissió de Igualtat al Congrés. Aquest aficionat al poder ( que no a la política) lluny de dimitir demana disculpes a l’opinió pública davant la seua cap de partit, la qual, lluny de llevar ferro a l’assumpte acceptava les miserables disculpes i afirmava que havia estat una errada per a la qual no cabia la dimissió .
Crec que tota persona amb un poc de seny reaccionaria amb la ràbia front l’agressió verbal d’aquell representant del neomasclisme que pretenia posar en dubte i fins i tot silenciar la veritat de milers de dones que pateixen diàriament aquest terrorisme masclista. A més de demostrar el poc rigor informatiu de les seues afirmacions, va tornar a victimitzar les víctimes, agredint al conjunt de dones al negar aquesta veritat, situant a les dones baix sospita per realitzar denúncies interessades.
El que va personificar el senyor Cantó fa una setmana s’anomena violència estructural o de gènere, agredint al conjunt de les dones i en especial a les dones víctimes de violència masclista que assassina, mutila, silencia i destrueix a milions de dones arreu del món i a cents de milers a l’Estat espanyol del que vostè intenta ser un indigne representant.
Les persones que nomenen les coses pel seu nom esmenant aquest tipus de violència com a terrorisme masclista, qüestionen les bases simbòliques i perennes de les societats androcentristes i patriarcals en les quals vivim, plantant cara als poders ocults que han fet des de l’inici a les dones culpables pel sol fet de ser dones( l’església, el sistema patriarcal-capitalista…) i caminant plegats pel camí de la igualtat real i efectiva entre homes i dones. Per això ens cal festejar i reivindicar amb força el 8 de Març com ho hem fet tots els anys, perquè encara ens persegueix l’ombra de nombroses desigualtats i perquè per desgràcia encara resten entre nosaltres molts representants del neomasclisme que impossibiliten els avanços en igualtat . Conscients del llarg camí recorregut i del que ens queda per recorre per superar les desigualtats, hem trencat el nostre etern silenci disposades a fer justícia i a nomenar a cada cosa pel seu nom, vencent la por i superant els atacs dels miserables que ens volen intimidar. Totes les dones s’ho mereixem, ens mereixem respondre a aquells que ens agredeixen per tal de mantenir aquest sistema caduc que manté els seus privilegis.
Aquest 8 de març ha de ser ferm en les reivindicacions de igualtat en el conjunt dels àmbits: laboral, salarial, social, sanitari, domèstic, cultural, formatiu, educatiu, personal, familiar, polític, sindical…
Farem ressonar el silenci per escoltar la veu esgotada de les 9 dones assassinades en el que portem d’any, i de les mil dos-centes víctimes del terrorisme masclista en els darrers 17 anys.
La nostra veu servirà per lluitar per la igualtat i l’equitat entre tots i totes, caminant cap a la construcció d’una societat d’homes i dones iguals, per defensar allò públic , per avançar en una democràcia de qualitat justa i igual.
TERE MOLLÀ CASTELLS/PAULA GARCÍA GIRONÉS
