Després de la presentació de l’anomenada “Declaració Conjunta per a la Recuperació de la Indústria del Tèxtil” despertava la curiositat conèixer els seus continguts. Ja que després d’alguns anys d’eres, acomiadaments, incompliments del conveni, pèrdua de drets i un greu increment de l’atur que ha arribat a límits insostenibles, amb un percentatge d’aturats en el sector del tèxtil a la nostra comarca de més d’un 40%, semblava que els agents econòmics i socials havien trobat una fórmula per a canviar aquesta tendència negativa.
Després d’examinar el document resulta decepcionant ja que no es planteja cap proposta d’actuació consistent. Únicament es destaca la flexibilització dels horaris laborals com un recurs necessari per a millorar la competitivitat, “mantenir l’ocupació o fins i tot incrementar-la”. En realitat el que suposa és un augment de la precarietat laboral i una pèrdua significativa de drets. I és que, després de la decadència que el sector està passant, el que menys necessita és fum, que frustre encara més a aquells que estan resistint aquesta crisi, que en forma de tsunami, ha provocat el tancament de nombroses empreses i la pèrdua de drets laborals que tants anys han costat d’aconseguir com la jornada laboral, les taules salarials, etc.
La declaració, fa menció a la bona voluntat de les parts per aplicar el conveni del tèxtil signat en juny d’aquest any i amb una vigència fins a desembre, com si a Ontinyent quedàrem aïllats de les reformes aplicades pel Partit Popular a tot l’Estat espanyol en l’àmbit laboral amb convivència de la gran patronal.
Quan el document parla de competència deslleial cap a on ha d’apuntar és als sectors empresarials locals principals responsables de la deslocalització efectuada als països asiàtics, a les empreses que importen els productes ja fabricats o als que continuen afavorint l´economia submergida amb proliferació de joves que continuen amb les polítiques fracassades que ens han dut on estem.
Una declaració sense el suport de les administracions estatals i autonòmiques, redactada sols per les federacions de les organitzacions empresarials i sindicals d’àmbit estatal, sense cap debat amb la societat civil, que es troba buida d’objectius i de dotació econòmica, obeeix més a una campanya d’imatge que a un intent de resoldre els greus problemes d’un sector com el tèxtil. Per aquesta raó, malgrat la bona voluntat expressada, el més lògic és que acabe en paper mullat.
El que pensem que fa falta és un pla real per a la reactivació de la indústria que incloga: l’aplicació efectiva del Conveni General del Tèxtil amb tots els seus termes, que possibilite l’eliminació de l’economia submergida; l’augment del consum intern de productes propis, amb el valor afegit del disseny de qualitat que aporten ocupació estable i no precària; i menys declaracions d’intencions buides de continguts amb molt poc recorregut.
