L’altre dia escoltava l’escriptor Manuel Vicent comparar aquesta crisi sanitària amb una partitura on les notes estan en permanent canvi. I afegia l’autor de Tranvía a la Malvarrosa que sols els intèrprets amb més talent estaven sabent com interpretar una partitura tan inestable. Després, un metge cubà, expert en desgràcies humanitàries, definia la solidaritat com el fet de compartir allò que es té i no compartir el que sobra. Em va semblar que ambdues intervencions connecten amb el desconcert que ha generat el virus, en un món poc acostumat a viure amb un grau tan elevat d’incertesa, però amb una sòlida consciència cívica que ha emergit amb la pandèmia.
La irrupció de la malaltia covid-19 ha somogut la nostra societat. Sols els més vells van viure la guerra i la postguerra. Foren dos moments històrics igualment dramàtics però amb la diferència que l’enemic era visible, no com ara, que lluitem contra un fantasma tan despietat que impedeix fins i tot acomiadar-se de les víctimes com cal. I és que per afrontar una contingència com l’actual, amb un enemic sense rostre i tan canviant ningú no estava preparat.
Malgrat tot, la resposta a aquesta angoixa ciutadana des de les institucions més properes, els ajuntaments, ha estat a l’altura del repte. I no ho dic sols per com hem tractat de fer front el virus des de l’Ajuntament d’Ontinyent. Ho dic perquè no em cap el menor dubte que tots els alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores -i en conec uns quants-, han tret el millor que tenen per servir el seu veïnat. Igual que fan els integrants d’eixe llarg i valuós llistat de lluitadores i lluitadors que encapçala el personal sanitari. Unes persones que estan posant tots els seus coneixements i esforços per tal de mitigar l’impacte d’aquest malson. Tots i totes, cadascú des de la nostra responsabilitat, estem treballant amb l’objectiu que tot açò acabe quant abans i sobretot amb el menor nombre de danys possible.
Amb eixa voluntat ferma de no deixar ningú en el camí, des de l’Ajuntament d’Ontinyent estem treballant en l’atenció dels menors més vulnerables, les persones majors i amb problemes de mobilitat, dels usuaris dels centres per a persones amb diversitat funcional i de tota la població que té qualsevol necessitat. Al servei d’atenció telefònic la gent gran pot demanar que li porten a casa aliments o medicines, siga traslladada a un centre de salut o, simplement, fer una xerradeta amb algú, que sempre va bé i més si una persona viu sola, com és la majoria dels casos atesos.
Es torna a demostrar que la nostra gent és el valor més segur que tenim. El personal de l’administració central s’ha reconvertit al teletreball de manera eficient, el nostre cos de policia ha mostrat tot el seu potencial, així com Protecció Civil, mentre que els serveis socials estan sent l’ànima del nostre ajuntament, amb una atenció impagable als col·lectius més desfavorits, en uns moments de màxima alerta social.
Parlava abans de la responsabilitat amb què estan afrontant la crisi els i regidores d’altres municipis. I no voldria acabar sense destacar el treball, la dedicació i l’emoció amb què el meu equip de regidores i regidors estan deixant-se la pell. Ja demostraren recentment la seua vàlua en la resposta a la DANA de setembre i la tasca a la Cantereria. Però en aquesta ocasió el repte és, si cap, més intens, i tampoc els ha superat, ni de bon tros. Com també cal agrair a les formacions polítiques la l’ajuntament la seua disposició a consensuar i donar suport a les mesures, sempre complexes i difícils, preses en circumstàncies tan extremes com les actuals.
Mentre atenem l’emergència social també devem planificar l’endemà. Per això hem presentat aquesta setmana un paquet de mesures econòmiques destinades a cuidar del nostre teixit productiu. Hem de cuidar de les persones autònomes i de les xicotetes empreses, i necessitarem un consum responsable i, si em permeteu, militant. Mobilitzarem molts recursos municipals per tractar d’evitar que la crisi sanitària acabé sent també una crisi econòmica. A eixe repte vos emplace recordant una de les frases amb què vaig començar a l’alcaldia -també enmig d’una crisi- i que vaig amprar de J. F. Kennedy: “no preguntes què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país”. En efecte, preguntem-nos què podem fer cadascú de nosaltres per Ontinyent en estos temps incerts. Estic convençut que molt i per això hem de tornar. El nostre poble està esperant-nos. A tots i totes.
