Somewhere

Aquesta setmana presentem el Lleó d’Or a la Millor Pel·lícula al Festival de Venècia: Somewhere

Projeccions a Cineápolis El Teler (Pintor Segrelles, 1 – Ontinyent)
Horaris aproximats, consulteu cartellera del Teler:

• dijous 15 de desembre de 2011 a les 22:25 h
• divendres 16 de desembre de 2011 a les 22:25 h
• diumenge 18 de desembre de 2011 a les 20:00 h

Lleó d’Or al Festival de Venècia a la Millor Pel·lícula.          

Somewhere té prou a veure amb Lost in Translation, encara que la seuamodernitat resulte menys evident, menys palpable. En el fons, però, es tractad’una espècie de film-frontissa pel que respecta a les característiques delpersonatge femení, dins del context de la curta filmografia de Sofia Coppola. Enaquest film, Cleo, la protagonista, té uns onze anys, és més jove que lesprotagonistes de les altres pel·lícules de la directora, i du una vida que s’assemblamolt a la de Zoe (personatge de l’episodi que Sofia va escriure per a son pare,Francis Ford Coppola, per al film coral Historias de Nueva York). Aquesta darrera era un nena que vivia en luxós apartament de NY, en companyia d’un majordom, i que era abandonada periòdicament pels seus pares famosos i divorciats que vivien unavida allunyats de la vida de la seua filla i del que ella poguera sentir o necessitar,una cosa semblant al que li passa a Cloe en Somewhere. Si en aquella primeracol·laboració paterno-filial s’oloraven problemes entre pare i filla, sembla que en aquest film, Somewhere, apareixen més explícits quemai, com una demanda d’atenció i protecció de Sofia envers del seu progenitor, el darrer director dels anomenats independents que vavoler fer-li front a la gran indústria hollywoodenca.

Aquest nou film de Sofia Coppola es proposa contar el que ocorre quan es deixa enrere la infantesa i es comença a guaitar el futur incert de l’adolescència, i la relació que manté amb son pare, un personatge esquiu, un pare amb problemes, marit separat i ésser humà superat per les seues circumstàncies, algú que és popular, un actor de cine famós, que viu la seua fama i els efectes col·laterals que comporta, però que, malgrat açò, és tot estrany de si mateixa, un inadaptat que mata la seua tristesa i caos personal amb amants esporàdics, coits intermitents i flirtejos que acaben prematurament per causa i efecte de l’elevada ingesta d’alcohol que prodiga, un home amb una creixent mala consciència quan se n’adona de com va duent les restes del naufragi de la vida que ha viscut: les del seu matrimoni, les de la relació amb la filla i les dels moments de lucidesa que l’assalten.

Tota aquesta deriva rodada entre habitacions d’hotel, tan luxoses com sòrdides i tristes, com si es disgregaren a ulls vista, ubicades en un dels millors llocs del món per mostrar la impersonalitat i la solitud. Perquè d’això parla la pel·lícula de Sofia Coppola i, possiblement, tota la seua filmografia sencera. Com, igualment, parla de la distància que prenem, amb el pas del temps immisericorde, de les coses. La distància que pren aquest pare respecte a la seua exdona, a la seua filla, a la seua anterior vida, a la pura realitat, a tot. El mateix distanciament que ens veiem obligats a prendre la resta d’humans, que no eixim en  les pel·lícules, però vivim la nostra particular història de pèrdues i allunyaments.