Per als qui estimen la política, en el millor sentit de la paraula, quan recolzen una formació en concret, el dia a dia aplega a formar part de la família i de vegades, es pot arribar a perdre l’equilibri entre el què es pot o no fer; i és que per més que ens coste d’entendre una persona activa en política, sobre tot la municipal, és una persona com qualsevol altra i polititzar la seua vida al 100% pot portar-li conseqüències al seu entorn. Un exemple en concret és el denominat Pla estratègic d’Ontinyent, o millor dit : “Pla d’estratègia per a un líder.”
Des de la institució municipal s’està instaurant, des del principi d’aquesta legislatura el que es podia denominar el Màrqueting urbà; rendibilitzar la ciutat a través de la imatge i l’embelliment.
S’enfoca la inversió pública en la transformació i restauració amb la finalitat de construir una imatge de ciutat que classificaríem d’hiperrealista. Es cerca el canvi en l’imaginari col·lectiu, en les persones. En lloc de l’economia del benestar, que fa èmfasis en l’acord entre progrés econòmic i distribució equitativa dels fruits del creixement, es considera als ciutadans només des d’un punt de vista competencial.
La ciutat viscuda, la del carrer, la real, on existeix la pobresa, famílies passant moltes dificultats, robatoris, desocupació, discriminació, entre molts altres problemes socials, s’enfronta a aquesta ciutat màrqueting de persones felices en espais de somni i estels en l’aire.
Ara es cercarà el discurs d’aquesta nova estratègia per a rebre el beneplàcit de la societat ontinyentina, enfront de la política neoliberal del nostre consistori, perxades amb polítiques més socials, fins a aconseguir que la societat d’Ontinyent arribe a veure amb bons ulls les aliances del sector públic i privat, la cessió d’actius públics al sector privat, projectes urbans de política del lloc, i no del territori.
Es produirà la diferenciació de nivell de zones específiques de la ciutat (per a les elits), un desenvolupament de lloc i l’especulació del valor d’aquest. Cada vegada com a ciutadans ens sentim que formem part d’una rajada, d’una “manada” on el líder ens fa creure que està al nostre servei i disposició. Si algun dia no estiguera ell, llavors que faríem? Manifestar-se a les portes del Consistori quan la situació econòmica no millore o empitjore?
Llavors serà culpa d’una crisi supralocal i no per falta de planificació, ni de política de persones i si de màrqueting. En les nostres mans està baixar a la realitat: solament hem de parlar amb aquell amic que coneixem que no té treball, o aquell que treballa sense contracte o en precari, i explicar-li el pla estratègic d’Ontinyent. També tenim altra opció, seguir a la rajada…
