Ada Vadillo Martí, una jove escriptora d’Aielo de Malferit, València, ha sigut guardonada en la XIII edició de Inspiraciencia, el certamen de relats d’inspiració científica del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Ada ha obtingut el premi institucional en la categoria Jove, pel seu relat titulat “Visc amb un llaç rosa” (Viu amb un llaç rosa) escrit en català.
El relat d’Ada aborda de manera molt personal la temàtica del càncer. Amb sensibilitat i profunditat, explora les experiències i emocions associades a aquesta malaltia, oferint una perspectiva íntima i reflexiva. El seu estil narratiu ha captivat al jurat, que ha reconegut la seua habilitat per a abordar un tema tan delicat amb gran sensibilitat.
El certamen de Inspiraciencia ha premiat a 27 participants en total, seleccionats entre els 341 relats presentats. Entre els guardonats, destaquen les temàtiques futuristes relacionades amb el canvi climàtic, així com els relats de ciència-ficció i sobre l’espai. No obstant això, els temes abordats en els relats guanyadors han sigut molt diversos, mostrant la riquesa i varietat de la inspiració científica.
El lliurament de premis va tindre lloc en una gala celebrada en el Teatre Filharmònica d’Oviedo, que va comptar amb la presència d’autoritats, organitzadors i participants. A més del lliurament de premis, l’esdeveniment va incloure intervencions de personalitats destacades en l’àmbit científic i sketches humorístics a càrrec del grup Big Van Ciència, que van amenitzar la vetlada.
El certamen de Inspiraciencia, organitzat per la Delegació del CSIC de Catalunya i la Delegació del CSIC a Astúries amb el suport de l’Ajuntament d’Oviedo, cerca fomentar la divulgació científica a través de l’escriptura i la creativitat literària. Cada any, premia a aquells relats que aconsegueixen transmetre de manera inspiradora els avanços i desafiaments de la ciència en la nostra societat.
Ada Vadillo Martí s’uneix així a la llista de talentosos escriptors que han sigut reconeguts en Inspiraciencia per la seua capacitat per a fusionar ciència i literatura, i oferir noves perspectives sobre el món que ens envolta. El seu relat “Visc amb un llaç rosa” és un exemple de com el poder de la paraula pot acostar i emocionar als lectors, despertant consciència i reflexió sobre temes tan rellevants com el càncer.
Text Guanyador:
Poques vegades som conscients de la quantitat de coses que passen a cada instant al nostre cos i de l’increïble que és que tot es mantinga en ordre. Cada segon que passa al nostre dia, milions de cèl·lules del nostre organisme es multipliquen, regenerant els nostres teixits en unes condicions d’equilibri entre les cèl·lules que moren i noves cèl·lules que es divideixen. Per desgràcia, aquesta maquinària és imperfecta: sovint, aquest equilibri es trenca. I una cèl·lula comença a dividir-se sense frens, sense control, arrasant tot al seu pas. I donant lloc a una de les malalties més conegudes mundialment: el càncer.
12:44 – Hospital La Fe de València.
Vaig eixir tan de presa d’aquell consultori de metge com vaig poder. Estava lívida, el més segur és que inclòs no em distingeix amb les parets d’aquell hospital. El cor em bategava tan de pressa que gairebé ja no era capaç de respirar. Vaig trucar a la porta del servei de dones per veure si hi havia algú ocupant-lo, però com que no respongué ningú vaig tancar la porta a tot córrer perquè ningú escoltés els meus plors.
Em vaig haver de torcar les llàgrimes abans d’eixir d’aquell bany perquè ningú pugues-hi veurem d’aquella forma, afectada, o pot ser en xoc. Vaig baixar de les consultes externes capdavall, visualitzant tot al meu voltant fins a l’eixida. No trobe moment per cridar a ningú, no puc, em trencaria solament en escoltar als meus pares o inclòs a la meua parella a l’altra banda del telèfon. Així que em vaig apropar al metro per poder dirigir-me a casa.
Vaig haver d’esperar vint minuts a la parada de Sant Isidre. Asseguda al seient el diagnòstic s’amuntegava al meu cap:
Anatomia patològica:
-Resultat: Maligne.
-Categoria 6: suggestiu d’adenocarcinoma endometrioide.
El càncer d’endometri és una malaltia que s’origina en la capa interna de l’úter. Aquestes cèl·lules són molt sensibles als canvis hormonals i això fa que durant la vida reproductiva, gràcies a les hormones que va produint l’ovari, estrògens contraposats amb progestàgens, anem tenint menstruacions. Quan hi ha un desequilibre d’aquestes hormones es produeix un sobre creixement d’aquestes cèl·lules internes i és així quan tenim l’origen del càncer. Tanmateix, tan sols un 2% d’adolescent són diagnosticades amb aquest, i jo formava part d’elles.
Al meu cap hi giraven un munt de preguntes que es formaven a cada instant, era tan dolent com si m’estiguessen torturant amb eines de l’edat mitjana. Però, que se suposa que hauria de fer?, i els meus estudis?, i la meua vida?
Pròxim tren amb destinació plaça Espanya, línia u.
-Ací hi ha dos seients, teta!
Enfront meu va seure una noia molt menuda, d’aproximadament uns sis anys. La seua aparença em recordaven a la meua infantesa. Era una noia curiosa, amb els cabells caragolats a qui l’apassionava parlar i preguntar milers de coses.
De sobte em van vindre milers de records al cap: L’olor de les llepolies que més m’agradaven, el fet de passar-me el dia jugant amb nines. La meua antiga innocència em recordava el poc reconeixement que li donem a la infantesa quan som petits i això que és l’època més important de la nostra vida. Gaudim de la cosa més petita, ja que aquesta és la més gran del món. Trobem en els ulls d’un infant una lluentor que fins la persona més rica del món pagaria per tornar a tindre als ulls, perquè els cors d’aquests són purs. Cap malaltia, cap desamor, cap insatisfacció. Ells encara no han patit res d’això i per aquest motiu no jutgen, tan sols veuen el seu voltant d’una forma totalment diferent.
Em vaig disposar a baixar del metro mentre la petita s’acomiadava de mi. En arribar al rebedor de ma casa vaig examinar la meua bossa de mà per trobar les claus.
– Vols que t’ajude bonica?
Era la meua veïna del primer, una àvia meravellosa. Sempre la trobava passejant cada matí amb el seu marit. Feia tres mesos que l’home hi havia difunt, però aquesta continuava amb el mateix somriure que la caracteritzava. Ella mateixa deia que ja no pensava en la longevitat. Ella havia viscut, volgut, explorat, rist i plorat. El seu llibre de vida ja havia sigut omplit amb milers d’experiències i això ja no li ho podia llevar ningú. Vaig ficar la clau al pany, vaig obrir i desitjar que tota aquesta situació fos un malson..
Visc amb un llaç rosa de què no em puc soltar.
Visc amb un llaç rosa que em lleva els cabells d’un en un fins no deixar-me’n qualcun al cap.
Visc amb un llaç rosa que em lleva la fortalesa fins no poder caminar.
Visc amb un llaç rosa que em dificulta tant la parla com poder respirar.
Visc amb un llaç rosa que no em deixa viure ni em deixarà…
