Estem creant xicotetes depenents vestides de princesa?
Molts dies, massa al meu parer, ens despertem amb notícies com que alguna dona ha sigut assassinada pel seu home, novio, parella, amic, company, … I les nostres veus s’alcen contra aquestes barbaritats que no es poden consentir de cap manera i per les que demanem mesures per evitar aquestes coses. Però jo continue fent-me aquesta pregunta, continuem estant creant xicotetes depenents vestides de princeses?
Les noves tecnologies han dut un món obert a la informació, a l’educació, a tenir al nostre abast coses que mai es hagueren pogut imaginar les nostres avantpassades, perquè açò és veritablement recent, però, estem utilitzant-les bé? Crec que no, perquè no m’explique com les xiquetes d’avui, i no dic totes, però si massa, veuen reflectides les seues aspiracions a arribar a la fama de la manera més ràpida possible, als programes televisius on es mostra el més baix d’esta societat, la incultura, el culte al cos, el masclisme donat i la submissió de la dona.
És açò amb el que estem educant a les nostres filles, vestint-les de princeses quan son menudes i contant contes on un príncep les rescata, mitjançant la força, d’un destí incert on tot son penúries? On estan ara els mitjans de la informació on podem buscar contes alternatius, on vorer les llibertats que ens han aconseguit eixes dones que lluitaren per els nostres drets, tant senzills com per exemple la igualtat en l’educació i la independència personal i econòmica de la parella? Perquè no ho utilitzem per a mostrar a les nostres filles que no necessitem cap príncep que ens vinga a salvar per que nosaltres soletes ho sabem fer?
Ensenyem que ja hi ha dones que progressivament han arribat a llocs on abans era inimaginable, posem com a exemple eixes dones que ara estan a llocs representatius, com a la medicina, a la política, a la literatura o lluitant per els drets socials. Sabem que les dones en aquest món encara ho tenim més difícil que els homes, que sofrim discriminació en tots els àmbits on estem presents, com per exemple el món laboral on dones sobradament qualificades no tenen el mateix reconeixement que un home amb la mateixa qualificació. No em arribat a eixe punt on tenim els mateixos privilegis i on la societat encara sofreix el masclisme heretat de tants anys de dictadures i control religiós.
Crec que ja no és que hem d’educar a les nostres filles, sinó que hem d’educar-se primer a nosaltres mateixes, mostrar que un futur millor amb justícia social és possible per a elles, ja que la igualtat comença des de casa, que aquesta igualtat serà el seu passaport a la felicitat i a la seua realització personal, a la seua independència i a la seua capacitat d’elecció. De dibuixar el seu futur sense necessitat d’un príncep guerrer, perquè elles poden ser les guerreres.
Crec fermament que hem de reforçar-les potenciant la seua autoestima, s’han d’estimar primer a elles com a persones independents i donar les ferramentes necessàries per a que reivindiquen orgulloses la seua condició. Hem avançat, però encara queda camí per recórrer, ens cal la sororitat, la complicitat personal, la empatia i deixar de ser autocrítiques per sistema amb nosaltres mateixes.
No creem xicotetes depenents vestides de princeses, hem aconseguit que la igualtat, en certa manera, ens siga reconeguda al paper on es creen polítiques i on poc a poc s’equiparen drets i ens protegeixen de masclismes socials. Però no podem parar ací queda molta feina per fer, volem el reconeixement dels nostres drets humans i socials. No volem ser totes superheroïnes, però tampoc només princeses.
Article de Lídia Chàfer Molina, membre de Col·lectiu Malva “La Vall d’Albaida”.
