Delenda est monarchia (cal destruir la monarquia). Amb aquesta sentència lapidària finalitzava l’article publicat per José Ortega y Gasset el 15 de novembre de 1930, al diari madrileny El Sol, amb el títol “El error Berenguer”. L’escrit feia referència a l´intent desesperat d’Alfons de Borbó (XIII), d’elaborar una ficció de tornada a la normalitat institucional, mitjançant la dictablanda del general Berenguer, després de la dictadura de Primo de Rivera, a la qual la monarquia havia lligat el seu destí.
Deia Benedetto Croce que tota història es historia contemporània, ja que indefectiblement tots llegim el passat des del present. És per això que, amb el permís de Don José, volguera establir certes analogies inquietants, salvant les distàncies, entre aquell moment i aquest.
La monarquia espanyola actual va unir el seu destí al règim del 78, un règim que va nàixer viciat, ja que no es va produir la restauració de la democràcia que el general Franco va enderrocar, si no que es va crear un règim ad hoc, una transició que tenia per objecte donar cabuda a les forces polítiques i socials que el franquisme havia perseguit, però sense qüestionar l’ordre establert, i garantint la impunitat dels crims franquistes. El propi terme ho diu: “transició”, és a dir, que van seguir manant els mateixos, però amb altres formes. El franquisme va marcar el seu tempo; posteriorment els van succeir uns altres, però tots s’havien contaminat per aquella democràcia còmplice, corrompuda des del bressol, ja que havia heretat l’estructura administrativa, econòmica i social del franquisme, les elits financeres i industrials, les institucions polítiques, les forces de seguretat, el poder judicial i, per suposat, la monarquia, que el franquisme havia designat per a succeir-lo i que havia de constituir la clau de volta del sistema, el ciment cohesionador que faria oblidar el passat. El poble va aprovar aquest procediment a un referèndum “lliure”, en el qual es podia triar aprovar la constitució o… seguir amb la dictadura? (he dit ja que va ser “lliure”, no?).
Així es com es va estendre la putrefacció que, una vegada més, ha portat al nostre poble a un abisme social i polític, perquè, una vegada més, el bipartidisme no ha estat capaç de crear un vertader projecte de país i d’estat, de tant ocupats com estaven a repartir-se els beneficis del poder, servint-se de l’estructura que havien heretat del franquisme, i una vegada més, la monarquia ha aparegut barrejada amb tota aquesta voràgine, els seus assumptes públics, i privats, tornen a aflorar als moments clau de la nostra història. Una monarquia que, com hem pogut veure, ha sobreviscut al llarg dels segles, que ha sigut absolutista, liberal, connivent amb les dictadures i ara diu que es “constitucional”. Una monarquia que, indefectiblement, sempre sura a les ones de la història, no importa sota quin règim polític, com si no tingueren res a veure amb ella.
Igual que al 1930, l´Estat Espanyol necessita purificar-se, començar de nou, i aquesta nova organització política ha de respondre a les exigències d’una societat avançada. Som la generació millor preparada de la història, ens han repetit fins a la sacietat, doncs bé, aquesta generació ha de desenvolupar el seu projecte social i polític, i a aquest nou projecte no caben institucions hereditàries medievals, amb parafernàlies i personatges propis d’una novel·la de Tolstoi.
El cas és que 83 anys després seguim al mateix punt, i igual que aleshores, la monarquia lluitarà desesperadament per romandre per damunt del bé i del mal, eixint de “safari” mentre els seus conciutadans es lleven la vida, davant la desesperació que els causen els drames personals als què aquesta “democràcia” indigna i la cobdícia del seu amo, el capitalisme, els han conduït. No hi ha res a regenerar, reformar ni refundar, s’ha de construir tot de nou, des dels ciments, hui, com aleshores, només hi ha un camí, la República, eixa idea abstracta, sí, però que es pot convertir en el contenidor dels components d’eixa nova societat, eixa nova organització política, que ha de donar cabuda a totes les nacions d’Espanya, mitjançant el federalisme, que necessàriament ha d’estar basat en un pacte social i polític, al qual s’ha d’arribar amb l’autodeterminació dels pobles i la relació d’igualtat entre ells, i que ha de tenir per objecte la constitució d’una democràcia participativa, de les persones i per a les persones, però sense populismes; revolucionària, però sense violències, en el millor sentit del terme, subvertint l’ordre social per posar-lo al servei del bé comú, i no al de les oligarquies financeres i les grans empreses transnacionals; crear, en fi, les condicions per a que les persones puguen dedicar- se a la recerca de la felicitat, que és la finalitat de la vida humana, i per tant, de qualsevol organització política, en majúscules.
I seran molts els qui sacsaran el fantasma de la Guerra Civil, el fantasma del terror que sempre han fet servir per a mantenir al poble submís, i ens amenaçaran amb la inestabilitat i el caos, i seran aquells que no poden comprendre que la societat actual es una societat educada, formada, madura, que ja no necessita figures taumatúrgiques unificadores, i que ha aprés a solucionar els seus problemes amb tolerància i responsabilitat. I seran els qui senten un menyspreu tan gran pel seu poble, que creuen que no es capaç de forjar el seu destí amb llibertat i la participació de tots i totes, seran els mateixos de sempre, eixa Espanya de la caverna, fosca i rància, que sempre es la mateixa, encara que adopte diferents formes.
Som un poble honrat i treballador, creatiu, emprenedor i apassionat, i no ens mereixem patir per més temps aquesta plaga bíblica. És hora ja de fer un pas endavant com a societat, li ho devem als nostres majors, als qui els van llevar la vida, la llibertat i el dret a viure a la seua terra per defensar la primera experiència democràtica de la nostra història, que van patir quaranta anys de foscor i que es van esforçar perquè no tinguérem que passar mai més allò, i els ho devem als nostres fills, ja que tenim l’obligació moral de deixar-los un món millor.
Vicent Revert Mestre Esquerra Unida d’Ontinyent
