El discurs del rei

Projeccions a Cineápolis El Teler (Pintor Segrelles, 1 – Ontinyent)

Horaris aproximats, consulteu cartellera del Teler

• dijous 24 de novembre de 2011 a les 22:25 h
• divendres 25 de novembre de 2011 a les 22:15 h
• diumenge 27 de novembre de 2011 a les 20:00 h

Sinopsi

El discurs del rei és una pel·lícula que conté tots els elements per triomfar: una bona història, uns grans actors, bons decorats, un bon director, una fotografia excel·lent… I així ho ha fet: quatre Oscar i catorze Bafta, per nomenar alguns dels guardons més destacats que ha rebut aquesta cinta històrica. La particularitat de projectar-la ara és que el públic podrà veure-la en versió original, subtitulada en català, on podrà apreciar la gran interpretació del protagonista Colin Firth, en la pell d’un monarca intentant superar les barreres de la seua tartamudesa. L’argument de la pel·lícula és senzill: El príncep d’Anglaterra –Colin Firth- és un home tartamut i necessita superar els seus problemes de parla i per això la seua dona –paper interpretat per Helena Bonham Carter- recorre a Lionel –Geoffrey Rush-, un home que en sap molt, però utilitza uns mètodes una mica especials, però molt eficaços. Quan el germà del príncep abdica al tron, ell ha d’assumir el rol de rei i per tant, sap que haurà de fer molts discursos i haurà d’enfrontar-se a les seues pors. L’encarregat d’orquestrar aquest film és Tom Hooper, un dels grans directors britànics dels últims temps (‘The damned United’). En aquesta ocasió posa a dos actors d’una gran talla l’esmentat Colin Firth, com el rei tartamut i la de Geoffrey Rush com a Lionel, el professor. El polifacètic Rush, -conegut pel gran públic pel seu paper de barbosa de Piratas del Caribe– es clava en la butxaca el públic amb un registre sobreactuat, però a la vegada natural, divertit i seriós, creïble i inversemblant…. una interpretació exquisida, que és una rèplica  la mida del gran Firth. El director se centra en el problema de Bertie -apel·latiu familiar d’Albert i futur Jorge VI- i prescindeix del context prebèl·lic, encara que fonamentalment s’interessa per la seua amistat amb un plebeu que ni és doctor ni és anglès … però que li ensenyarà a obrir l’ànima ja mirar sense por a la veritat, ja siga cantant o amb trucs que vesteixen de solemnitat el que és inseguretat. Si al film apareix l’anècdota de la superació del trauma, el més important és la manera de plasmar una entranyable amistat entre dues persones diametralment oposades. Molta comicitat i fina ironia per uns gestos subtils i uns diàlegs intel·ligents i acompanyats d’una perfecta ambientació. La fotografia de grans angulars serveix per desenfocar l’entorn i centrar-se en el personatge, i també per donar aquest toc còmic en deformar acuradament la imatge i transmetre des de la distància un moment històric crític. De la mateixa manera, resulta molt eficaç la planificació, unes vegades amb la càmera a la recerca de primers plans expressius i altres amb perspectives acusades carregades d’intenció. El treball artístic es completa amb una banda sonora que conjuga temes propis a partir d’unes delicades notes de piano per a uns inicis tímids amb una orquestració simfònica que executa a uns Beethoven o Mozart triomfals i que exemplifiquen la transformació interior d’aquest acomplexat però tenaç home de caràcter.