Com dic a vegades, escriure és una forma de canalitzar pensaments i sentiments, i unes hores després del que vam poder presenciar ahir a València, és necessari canalitzar un poc el despropòsit en què estem immersos.
Ahir la ciutat de València estava engalanada per donar inici a les seues principals festes, les Falles. No obstant això, sembla que l’elegància només arribava als carrers de la ciutat, i no als seus representants. Així, vam poder assistir a una vergonyosa i irrespectuosa intervenció de l’alcaldessa de la ciutat, Rita Barberá.
Ara es fa broma de tot, i entre els muntatges que circulen pels telèfons mòbils i la xarxa, les etiquetes a Twitter i altres “bromes”, sembla que tot s’assimila de forma més humorística, menys seriosa. Tanmateix, la qüestió és seriosa, molt seriosa. Algú s’imagina a Obama fent un discurs en un anglés pèssim? O a Merkel en un alemany ridícul? O a Rajoy en un castellà horrorós?
Doncs els valencians i valencianes no hem d’imaginar, sols hem de fer memòria o navegar un poc per Internet, i ens trobarem amb diverses mostres del que realment significa per al Partit Popular la nostra llengua.
Paula Sánchez de León o Alberto Fabra han protagonitzat esperpents semblants al que ahir ens va brindar Rita, i això és una indicació clara. El valencià, el català occidental que es parla al País Valencià, els és indiferent, inferior, secundari. Per a ells no ha deixat de ser la llengua dels sainets i poc més.
No entraré en debats sobre la unitat de la llengua, ja que qui no ho vulga entendre que continue amb la bena als ulls. Simplement diré que la presència d’una llengua a un territori a partir d’unes condicions històriques determinades (com seria el poblament de terres després d’una guerra o conquesta) és una qüestió irrefutable, que no admet debat polític. Si la costa va ser poblada per catalans i l’interior per aragonesos, es parla català i castellà, no hi ha més.
Qui no vulga acceptar-ho, que trasllade el seu “lúcid” argument secessionista al cas castellà, i que diga, per tant, que a Amèrica Llatina es parla argentí, veneçolà, mexicà, bolivià, xilé i colombià, entre altres.
Tornant a la qüestió, eixa gent que cada vegada que parla la meua llengua la destrossa i la ridiculitza, és la mateixa que té el poder a les institucions per decidir si cal oferir més unitats escolars en valencià, desenvolupar convocatòries de places de professor de valencià, decidir si calen uns mitjans de comunicació en valencià, o si se subvencionen o no activitats, iniciatives i col·lectius que defensen aquesta llengua. També són ells els que redacten la Llei de Senyes d’identitat i els que es proclamen com a ferms defensors de la llengua, la cultura i les tradicions.
O millor dit, són “firmes defensores de la lengua valenciana”, perquè ho fan tot així, de paraula i no amb fets.
Jo no li exigisc a ningú que parle perfectament una llengua, cap d’elles. Només demane respecte, perquè em sent ofés quan veig que una representant pública que té una gran responsabilitat creu que tot val, que pot parlar com vulga i que tot quedarà en clau d’humor i festa. Doncs no, no tot val, senyora Barberá.
Vam començar fa segles amb aquesta batalla i sembla que no l’acabarem mai. Un Borbó cremava ciutats rebels a les seues imposicions i va acabar controlant el poder. Des d’eixe moment hem hagut de patir prohibicions, marginacions, burles, obstacles i polítiques destructives. Primer ens va tocar el Franquisme, i com sembla que no va ser suficient, hem hagut de suportar dues dècades d’accions irrespectuoses cap a la nostra llengua i cultura, per part d’un partit que ho ha vampiritzat i corromput tot: les arques públiques, les festes, els mitjans de comunicació, el sistema educatiu…
Quan un govern juga a amenaçar a Escola Valenciana o Acció Cultural, tanca RTVV, prohibeix les emissions de TV3, redacta una Llei amb les senyes d’identitat que ells consideren “valencianes”, fomenta la secessió lingüística, empenta cap amunt el GAV i altres organitzacions caracteritzades per escriure (o intentar-ho) en un idioma incomprensible i absurd, i finalment, actua com ho va fer ahir Rita en un acte oficial i representatiu per a la població, l’única sensació possible per als que patim tot açò és que tenim l’enemic a casa. Com deia Al Tall, els lladres han posat la cova en casa i des d’ella governen.
I cal fer fora els lladres, els lladres lingüístics i econòmics, els lladres culturals i polítics, els lladres identitaris, subordinats a les directrius de Madrid. Cal fer-los fora per dignitat.
Per tant, si ens queda un poc de serietat i amor propi com a poble, que aquestes coses no tornen a ocórrer. Si no ho detenim ara, potser en uns anys puga escriure aquest mateix article, però siga menys gent la que puga llegir-lo, perquè l’autoodi d’un govern nefast fa impossible que el valencià es normalitze i assolisca la posició que li pertoca.
Rita entregava ahir a la Fallera major les claus de la ciutat. És hora que tots recuperem eixes claus, i no tornem a deixar entrar a gent com aquesta a casa nostra.
