Han transcorregut ja trenta-sis anys des que els espanyols ratificaren mitjançant referèndum l’actual Constitució espanyola, un text ideològicament eclèctic com a fruit del consens entre forces polítiques ben diferents, que va permetre transformar un Estat unitari i rabiosament centralista en un nou model descentralitzat, garantint així, d’una banda, la seua unitat, i la satisfacció dels antics –que no vells– anhels d’autogovern per part de les diverses nacions i regions internes a través d’un model que el constituent –amb molta intel·ligència- va dissenyar obert i que els governants han anat definint, de l’altra.
Resulta de justícia afermar, més encara en aquests temps en què sembla que són poques les coses no qüestionades, que l’actual ha estat la Constitució que ha atorgat als espanyols el període més gran de la història contemporània quant a estabilitat, prosperitat, avanços socials i llibertats públiques. En resum: ens ha permés equiparar-nos a la resta de democràcies del món occidental i accedir al sistema del benestar que ara està en risc d’esvair-se, d’evaporar-se.
Dit això, és igualment cert i innegable que en aquests moments tenim a sobre la taula un conjunt de qüestions, de desafiaments, que cal abordar de manera immediata des de l’àmbit estrictament polític: la qüestió territorial, el blindatge de l’Estat de benestar, la millora del funcionament de l’Estat autonòmic i del seu finançament o la falta de legitimitat democràtica de les nostres institucions més bàsiques i elementals evidencien la necessitat imperiosa d’encetar el debat sobre la reforma constitucional.
Addicionalment i lligat a la qüestió territorial, ens trobem amb dos corrents contràries en el si del país que afegeixen més complexitat al debat: la centrífuga, essencialment sostinguda per una part substancial de ciutadans catalans i bascs, i la centrípeta, els adeptes de la qual defensen la tornada a un estat centralista. Ambdues transcorren confrontades, ara a major velocitat si cap, i corren un greu risc de xoc que, de produir-se suscitaria conseqüències devastadores per a totes dues i per al conjunt de la societat.
La manca de voluntat –i de capacitat– política per part de l’executiu espanyol encapçalat per Rajoy per lliurar solucions eficaces són una prova ben evident que ens trobem davant una situació que l’expresident Felipe González va definir fa un temps com «atasco político». És moment de posar en hora el rellotge de la Constitució, ara que som una democràcia consolidada i suficientment madura, amb la finalitat de donar respostes al que és un clam del poble, des de la paraula, el diàleg i l’enteniment. Allò que va definir Ortega y Gasset com la «conllevancia» per a referir-se a la qüestió territorial, ens ha acompanyat durant ja massa temps: resulta indispensable i urgent oferir propostes, un nou pacte societat-Estat.
La via més raonable, sensata i alhora factible per on transitar és practicar una reforma constitucional que tracte d’avançar cap a un model federal, inclusiu i plurinacional, capaç de desenvolupar una consciència afectiva comuna envers el país, respectuosa amb la diversitat nacional i el reconeixement dels fets diferencials. Necessitem reformar, doncs, per a construir un nou punt d’equilibri capaç d’assentar unes noves bases que actuen com a fonament d’una llarga etapa de prosperitat i d’estabilitat, almenys, com la que hem viscut durant les darreres tres dècades, i recupere la lleialtat institucional hui perduda. Per contra, si seguim en la mateixa situació, això és de braços plegats, les tibantors, la desafecció i els cleavages socials no cessaran i s’engreviran més. La clau la tenim a les nostres mans.
Rubén Gomar i Morant; Secretari d’Educació del PSPV-PSOE de La Vall d’Albaida, membre de Joves Socialistes i de l’agrupació local de Benigànim
