La celebració d’aquest 1 de maig, dia internacional de la classe treballadora, estarà lluny de ser una festa ritual. Ens trobem al sisè any d’una profunda crisi del sistema capitalista i el neoliberalisme tracta d’imposar una eixida que reforça l’explotació i la precarietat laboral, buida de drets l’ Estat de Benestar i minva els drets dels treballadors i treballadores.
Les polítiques neoliberals estan agreujant la crisi: la inestable i feble creació d’ocupació dels últims mesos només dóna lloc a una major desprotecció social com a conseqüència de l ‘ increment de l’atur de llarga durada i la pèrdua de prestacions, i sobretot, de les conseqüències d’aplicació de les reformes laborals, que augmenten la precarietat generant treballadors i treballadores pobres. Pobres amb contracte.
La població activa disminueix, l’emigració juvenil creix i al País Valencià el 62,66% dels menors de 25 anys està a l’atur. El deteriorament dels serveis públics fonamentals és evident. La desigualtat i la pobresa s’estenen fins a límits insuportables, afectant especialment a la infància i a les dones.
Pel que respecta al País Valencià, hi ha prop de 41.000 persones menys treballant en aquest primer trimestre de 2014, segons les dades de darrera enquesta de l’ EPA i comparant-les amb les dades de l’últim trimestre de 2013. Aquest últim informe també indica que a més hi han 26.000 persones actives menys. És a dir, persones que o bé han hagut d’emigrar per buscar ocupació en altres llocs fora o dins de l’estat espanyol o que no continuen inscrits a les oficines del Servef donades les poques expectatives de trobar ocupació que s’uneixen a la finalització de les prestacions per desocupació.
Amb tot açò, lluny de que es resolguen els problemes, el dèficit no es redueix i el deute públic augmenta ràpidament. Les mesures d’austeritat són un fracàs. El patiment que s’imposa només val per garantir la ràpida recuperació dels beneficis empresarials.
En França, per exemple, veiem com s’utilitzen descaradament per part d’un govern socialdemòcrata les mateixes argumentacions que s’empraren en Espanya per justificar les polítiques antiobreres de les retallades. En altres llocs, els conflictes militars i les amenaces de guerra es reforcen.
La lluita, la mobilització i l’organització en sindicats de classe, continua sent la millor arma dels treballadors i les treballadores.
Així veiem com les mobilitzacions com la de la neteja urbana i les marees en la sanitat de Madrid i altres ciutats, les vagues d’ensenyament al llarg de tot l’estat espanyol, la lluita per l’aplicació de la llei de dependència al País Valencià, la lluita dels treballadors i treballadores de Coca Cola, de Galmed al Port de Sagunt o del sector del metall en la província d’Alacant i de l’ activitat hostalera en Castelló, per ficar alguns exemples, i sobretot la gran mobilització pel pa, el sostre i el treball del 22 de març, estan canviant la situació. Aquestes mobilitzacions demostren que la por està canviant de bàndol, que la rebel·lia front les imposicions es demostra de manera organitzada i per això des d’Esquerra Unida animem a la lluita constant pels nostres drets laborals i socials.
Junt a això, hi ha que canviar la correlació de forces a les institucions. En concret, les properes eleccions europees poden permetre que la força del món del treball, de la ciutadania, estiga reflectida al Parlament Europeu. Allò fonamental de les polítiques que afecten els nostres salaris, les nostres pensions, de la qualitat dels serveis socials i allò referent als drets laborals es dirimeixen a Europa. Està en joc molt del que afecta a les nostres vides i és precís trencar el bipartidisme per a que l’Europa del Capital deixe pas a l’Europa dels Drets i dels Pobles.
Les polítiques de la Comissió Europea, del Banc Central i del Fons Monetari Internacional (l’anomenada Troika) en aliança amb els interessos del gran capital i de la banca tracten de reforçar l’explotació dels treballadors i treballadores de tots els països d’Europa, des dels “minijobs” en Alemanya o els contractes “zero hores” al Regne Unit fins la congelació salarial en França i les reformes laborals en Espanya.
Front a eixes polítiques hi han solucions i recursos per finançar-les, mitjançant una reforma fiscal progressiva i suficient i la lluita contra el frau i l’economia submergida. És possible la recuperació de la demanda, única forma d’augmentar l’ocupació, mitjançant la pujada de salaris i pensions, l’ increment de la inversió pública productiva i la millora de la despesa social.
En aquest 1 de maig és també crucial la lluita per la defensa dels serveis públics, dels drets laborals, la negociació col·lectiva i la democràcia. Eixa lluita ens aportarà força per obrir el camí cap a altra política.
De la mateixa manera, és tan palès com sempre el caràcter internacionalista de l’1 de maig. Per això, Esquerra Unida fa una crida a la solidaritat amb els treballadors i treballadores del món sencer i, especialment, amb els que lluiten per la pau i per condicions de treball mínimament dignes. Una part fonamental d’aquesta solidaritat volem compartir-la combatent amb la resta dels treballadors i treballadores europeus, víctimes de les decisions de la Troika, i especialment amb aquells que més estan patint les polítiques de retallades.
Aquest 1 de maig novament prendrem el carrer per exigir dignitat i una eixida social a aquesta crisi.
