Títol original: | Eva | |
Director: | Kike Maíllo | |
Guió: | Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra | |
Música: | Sacha i Evgueni Galperine | |
Fotografia: | Arnau Valls Colomer | |
Intèrprets: | Daniel Brühl, Marta Etura, Alberto Ammann, Claudia Vega, Lluís Homar, Anne Canovas, Sara Rosa Losilla, Manel Dueso. | |
País: | Espanya | |
Any : | 2011 | |
Qualificació: | Tots els públics | |
Durada: | 94 minuts | |
Idioma: | català | |
Distribuidora: | Paramount |
Projeccions a Cineápolis El Teler (Pintor Segrelles, 1 – Ontinyent)
Horaris aproximats, consulteu cartellera del Teler:
- dijous 22 de desembre de 2011 a les 22:30 h
- divendres 23 de desembre de 2011 a les 22:25 h
- diumenge 25 de desembre de 2011 a les 20:00 h
Premi als Millors Efectes Especial al Festival de Sitges.
El primer que s’hauria d’escriure sobre la pel·lícula és que Eva parla, sobretot, de la fragilitat humana, d’un home en concret, més que d’un film de ciència-ficció i certa acció ubicada en el futur hipotètic en el qual els éssers humans conviuen amb androides fets a la seua imatge. Així, el director, Kike Maíllo, emparant-se en el camí obert pel director britànic Duncan Jones (el fill de David Bowie, guanyador de Sitges en 2009 amb Moon, ique casualment també apareix en la pel·lícula quan Álex i Lana ballen Space Oditty),situa l’acció en els anys setanta (o, almenys, l’estètica que veiem així ho alimenta), per tal de desmitificar la idea de futur i de progrés que alena en l’ésser humà des de sempre; i, d’altra banda, mostrar una certa fascinació per un determinat cine de ciència-ficcióproduït, precisament, en aquella dècada (La naranja mecànica de Kubrik (1971); La guerra de las galaxias de Lucas (1977), etc.
Amb tot, Maíllo s’allunya de la proposta de Jones al voler narrar la història en la Terra, on els elements futuristes són sempre més difícils d’encaixar dins dels límits d’allò plausible. Així, en Eva, l’espectador assisteix a un procés d’estranyament durant els primers minuts del metratge, fins a arribar a trobar l’equilibri entre els paisatges nevats on esdevé l’acció i la presència dels robots que acompanyen els protagonistes.
D’aquesta manera, el film avança de manera sincopada, en una mena de ziga-zaga rítmic, movent-se entre allò creïble i allò inversemblant, entre una realitat pressionant i un món envoltant que frega en l’onirisme quan parla de la robotització. La qual cosa sembla ser una materialització visual del trajecte vital que ha de viure Álex, el protagonista (Daniel Brühl), un enginyer cibernètic que torna a la seua ciutat d’origen després de deu anys d’absència després de rebre l’encàrrec de la facultat de Robòtica de construir un xiquet robot. A l’arribada es topa de nassos amb els errors i els fracassos del passat, entre ells Lana, un amor de joventut, casada amb el seu propi germà i amb qui té una filla (Eva).
Amb tot, Eva no deixa de ser un exercici clàssic tant per les opcions formals de realització, adaptant-se a les convencions del cine clàssic d’aquest gènere, com per l’esforç per mostrar-nos el final del previsible drama propiciat per les suposades conquestes científiques de l’home. Així, com ja van suggerir altres peces d’aquest gènere al tractar la mateixa temàtica (Blade Runner, Inteligencia Artificial, Yo robot, etc), el vertader problema de la robotització sorgeix quan els androides s’assemblen massa a l’ésser humà i aquest acaba abocant les seues emocions i misèries més ocultes damunt seu. Qui diria mai que aquest cine club per un d’ells? Ningú, veritat.
