Ple absolut al Teatre Echegaray d’Ontinyent i al Teatre Rio d’Ibi. La Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent, el Cor Discantus de Múrcia, Tessa Bodí, Sergi Albert, Pedro Pomares, Juan Ibernón i Eduard Costa en escena i José Rafael Pascual Vilaplana a la batuta.
Tot comença fent-se fosc el teatre i sonant els timbals, per anunciar l’inici d’una obra que no va a deixar indiferent a ningú. Comencen a sonar les notes de Vilaplana en cadascun dels instruments de la gent de la Societat. Així mateix, van sonant les lletres de Carlos Veiga en la gran combinació de veus que ofereix el Cor murcià, i poc després, s’escolten les veus solistes. Tot açò, amb l’acompanyament narratiu d’Eduard Costa.
Els minuts van passant i els espectadors i espectadores van submergint-se en una València musulmana anterior a la Conquesta, una Balansiyyà tranquil·la on jueus, musulmans i cristians conviuen en pau. Dins aquella pau, dos joves es coneixen i s’enamoren bojament de seguida. Són els descendents i hereus dels dos reis que lluiten per aquella ciutat, el cristià Jaume I, i el musulmà Omar. Però els joves no revelen els seus orígens reials, ja que l’única preocupació d’Alfons i Azahara és estar junts.
El reis, per la seua banda, pateixen pels fills i el seu benestar, a la vegada que provoquen, desgraciadament, una batalla per a dominar la ciutat. Una batalla on s’enfrontaran els hereus de cada corona, que amb la seua vestimenta militar i per no haver-ho confessat anteriorment, no saben que s’estan enfrontant entre enamorats. Un colp encertat d’Alfons fereix de mort “el seu contrincant”, que crida de dolor. Eixa veu li resulta familiar a Alfons, és la de la seua estimada. Davant allò que acaba de fer, veure morir Azahara, només troba una eixida, retrobar-se amb ella, per sempre, mitjançant la mort. El camp de batalla es converteix en un espai on la mort i els remordiments floten en l’ambient. El rei Jaume i el rei Omar s’adonen que les seues ànsies de poder només poden dur mort i infelicitat a les seues gents, que tan feliçment viuen a Balansiyyà.
Les llums de l’escenari s’apaguen i un tronador i llarg aplaudiment ressona a les parets del teatre. Un aplaudiment que demostra que els espectadors no podien suportar més estar en silenci, no transmetre tot allò que estaven vivint en el seu interior, aquella sensació de fascinació, aquella tristesa i alegria, aquelles emocions inexplicables que només els aplaudiments, i les llàgrimes, anaven a poder transmetre. Llàgrimes del Cor, dels músics, dels actors, de l’actriu, i llàgrimes d’un director que, feliç, admira com allò que feia anys els havia costat tants mesos de treball i maldecaps, tornava a sonar, i ho feia tan bé, en directe.
El somni de Balansiyyà s’havia fet realitat. La lletra de l’obra ja ho deia, en referència a l’amor dels dos joves, “esta es la oportunidad, una historia termina y otra empieza, en la eternidad”. Doncs en els cors del públic, i també de tota la gent que estava damunt l’escenari queda i quedarà, per a l’eternitat, allò viscut aquell últim cap de setmana d’octubre de l’any 2013.
A l’eixida del teatre hi ha cares de felicitat, d’emoció, de saber que s’ha representat un gran espectacle i amb una actuació immillorable. L’ambient és de pau, d’alegria, d’amor a la música i a la cultura. Balansiyyà ha transmès la pau que impregnava l’obra a la gent. Ha impactat a cada persona, ha fet reflexionar, emocionar-se, plorar… Ha sigut, sense dubte, un gran èxit!
