He de confessar que fins a ahir mateixa el significat de la paraula millennial tenia un significat difús per a mi. Havia escoltat el terme en vàries ocasions però encara no m’havia posat a informar-me sobre ell en profunditat. Quina va ser la meua sorpresa quan, amb una ràpida busca a internet, vaig descobrir que es coneixen com a millennials aquelles persones nascudes entre el 1980 i el 2000, és a dir, que així és com han batejat la meua generació.
Mentre buscava més informació sobre nosaltres, els millennials, em vaig topetar de casualitat amb un article d’Antonio Navalón titulat “Millennials: dueños de la nada”. En l’article, publicat a El País, l’autor no solament defineix el terme generacional, si no que a més a més proporciona la seua particular visió respecte als principals trets que ens identifiquen.
D’esta manera, a l’article se’ns descriu com una generació alienada socialment, apàtica, narcisista fins al punt de dependre de les xarxes socials per a saciar la fam dels nostres egos, despreocupada envers la política, totalment desorientada i sense intenció ni vocació aparent de trobar un rumb en les nostres vides i establir objectius.
La primera cosa que em va vindre a la ment davant d’este judici moral tan generalitzador i agosarat va ser una pregunta: tan prompte se’ns han oblidat la Primavera Valenciana i el posterior 15M? Com es pot acusar d’apàtica i despreocupada a la generació que ha protagonitzat el canvi social que ha permès l’articulació de noves alternatives polítiques al bipartidisme tradicional? I és que la nostra generació va ser la primera en percebre que el sistema social, polític i econòmic tal i com es coneixia fins al moment anava a canviar, i també la primer en alçar la veu per a proposar solucions als futurs problemes que han esdevingut els de hui en dia.
Però, el que més em va sobtar de tot l’article va ser la pràctica absència d’anàlisi de les possibles causes que ens han portat als millennials a desenvolupar eixos comportaments. Perquè si ens posem a buscar responsables, senyor Navalón, potser ens emportarem una sorpresa.
Si alguna cosa defineix a la nostra generació és la frustració, una frustració alimentada per les promeses incomplertes i per haver hagut d’assumir les conseqüències d’uns errors que no vam cometre. Ens vam criar en l’època plena del creixement econòmic descontrolat, en les dècades daurades del boom immobiliari, l’explotació desmesurada de recursos naturals i fòssils i l’economia especulativa, un còctel molotov del qual nosaltres no n’érem partícips però que una vegada ha explotat ha arrasat amb el modus vivendi que s’havia desenvolupat fins al moment, un modus vivendi en el qual nosaltres havíem estat educats. Potser ara pot entendre millor la causa de la desorientació que viu la nostra generació.
Vam créixer escoltant la frase d’ ”estudia i seràs una persona de profit”, una sentència que ha resultat ser estrepitosament falsa i que s’ha evidenciat davant la falta de treballs qualificats per a una gran part dels universitaris que finalitzen els seus estudis, que es veuen obligats a triar entre treballar en condicions d’absoluta feblesa laboral en feines que no es corresponen a la seua formació o exiliar-se per a buscar una vida digna.
D’altra banda, com que el sistema financer ha col·lapsat, les persones emprenedores joves tenen greus dificultats per tal d’aconseguir capital per a engegar els seus projectes, provocant que solament aquells que ja tenen mitjans econòmics puguen crear noves empreses. Una regressió que ens apropa a un sistema en el qual la posició econòmica s’hereta i on ascendir socialment esdevé una odissea.
Potser, senyor Navalón, ara que hem recordat alguns detalls sobre com hem arribat a esta situació potser comprén millor l’estat de desafecció de la nostra generació. Una desafecció que, no s’equivoque, no és envers la situació social i política, si no que és envers aquells estrats socials que donen continuïtat al mateix statu quo que ha portat la frustració a les generacions més joves. I esta afirmació no és gratuïta, simplement cal anar als sondejos que relacionen les franges d’edat amb el vot a les diferents opcions polítiques en les recents eleccions, aleshores vorà com no som precisament els millennials els qui donem suport als partits que ens han portat al col·lapse econòmic i social. Quina és realment la generació apàtica i indolent davant la situació que vivim les persones de la societat del futur? Als millennials no ens falten ganes de canviar les coses, senyor Navalón, ens falten aliats intergeneracionals.
Potser ara també entén millor per què les xarxes socials tenen un paper preponderant en les nostres vides. Segurament juguen un rol que en dècades i segles passats podien jugar les drogues, el futbol, o la religió: és la nostra manera d’evadir-nos, d’alienar-nos d’una realitat que cada vegada ens resulta més adversa, on allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer.
Article escrit per Tono Calabuig i Serna
