Supose, que com moltes persones d’aquest país he hagut de digerir novament una amarga derrota, derrota que em feia escriure des del fetge, i que he hagut de digerir després d’uns dies per seguir avançant. Les persones somniadores no ens podem quedar mai amb el sentiment de derrota al cos, ja que aquest sentiment ens debilita, ens immobilitza i ens lleva fins i tot les ganes de continuar endavant. Cert és que el resultat de les eleccions no ha estat el canvi somniat per moltes de nosaltres, que diumenge a la nit i malgrat l’eufòria dels primers recomptes a Ontinyent, on la ciutadania va votar sense por al canvi, donant a la candidatura de A la Valenciana un suport clar, suport que vull agrair personalment, no es va traduir però de la mateixa manera arreu de l’Estat , afectat novament per un tsunami blau i el seu suport al PP.
Com que no em considere una bona vaticinadora de resultats, vaig viure aquesta campanya amb una il·lusió especial, després de les eleccions de desembre moltes organitzacions de l’àmbit de l’esquerra, vàrem fer l’encertada reflexió de que sols no podíem generar el canvi anhelat, que ens calia eixir de les nostres zones de confort internes i sumar amb molts i moltes altres, que les diferències entre nosaltres podien minimitzar-se i que era molt més gran allò que ens unia. Així les coses al País Valencià es va forjar una candidatura unitària que malgrat els esforços de les diferents parts , no ha sabut o tal vegada no ha pogut generar la il·lusió esperada. Una de les possibles explicacions fetes per la premsa aquests dies ha estat explicar la derrota a nivell estatal de la candidatura “Unidos Podemos” dient que no han sabut mobilitzar més d’un milió de persones que finalment decidiren quedar-se a casa, d’altres han reflexionat i donat ales a aquells i aquelles militants de diferents forces polítiques que no s’han cregut el tema de la confluència i que prefereixen aferrar-se a discursos identitaris o de puresa ideològica. Finalment hi trobem analistes que apunten que durant aquesta campanya va haver una dura aliança representada pel PSOE, PP i Ciudadanos per aïllar les forces del canvi i difondre entre la ciutadania el missatge de la por ( el famós “que vienen los rojos”), cosa que ha beneficiat al PP ( el Partit Podrit de Corrupció, dels innombrables casos i trames que no han dissuadit els seus votants fidels). A la gent que ha votat amb por i ha preferit confiar amb les forces tradicionalistes que apuntalen aquest sistema, els desitge que gaudeixen de les seues decisions, això sí a partir d’aquest moment no vaig a permetre queixes vers problemes socials com la pèrdua de drets, els atacs a la llibertat d’expressió, els atacs als serveis bàsics, ja que no compten amb el dret de queixar-se aquells i aquelles que han propiciat novament o propiciaran una nova legislatura amb el PP i els suports més o menys puntuals dels seus socis o de la coneguda com la gran coalició. Tampoc tenen dret a queixa els i les que el passat diumenge van romandre a casa, la gent que no va pensar en el futur dels seus fills i filles, en l’educació d’aquestos baix la LOMQUE, en els nombrosos saquejos i causes de corrupció que apareixen dia rere dia a la premsa i que ens produeixen vergonya . Però tampoc consentiré frases com les de “Tots els Polítics o les polítiques sou iguals”, ja que mentre uns pocs continuen perpetrant un sistema contra les majories socials, d’altres seguim i seguirem lluitant per polítiques centrades en les persones, en els drets humans i constitucionals bàsics, en el dret a decidir de la ciutadania, en posar l’accent en la protecció social i la generació de treball, d’un treball amb drets i de qualitat que ens permeta dignificar-nos.
Després del diumenge, sé que ens trobem més lluny de la utopia i de somniar un país millor, però també sé que la victòria sempre s’ha venut cara, que hem de continuar treballant i ampliant la unitat i un discurs que connecte cada vegada amb més gent. Com deia entre d’altres Alberto Garzón, crec que la unitat és el camí , que aquest camí és llarg i difícil, que en els propers mesos hem de ser més hàbils i convèncer al conjunt de la societat, dient-los clarament que la raó corre de la nostra part i que malgrat les decepcions estem ací per lluitar fins vèncer algun dia. Els fills, filles, néts i nétes de la postguerra n’estem acostumades a perdre però també a no donar-nos mai per vençudes.
