Definitivament, les coses estan canviant. La valentia i una nova manera de fer política han arribat, i espere que siga per a quedar-se. Obligació i responsabilitat de tots i totes serà que així siga.
El 19 de desembre del 2013ens van comunicar que a Ontinyent ens eliminaven tres unitats: al CEIP Bonavista i Martínez Valls i al Rafael Juan Vidal.En qüestió de dies, i davant l’evident injustícia i obvietat dels motius de les eliminacions, un grup de pares i mares ens van posar en marxa. Recollida de firmes i al·legacions van ser el primer pas. El segon? La creació de la Plataforma PROU, un punt d’unió per a unir esforços i actuar junts en tot. La unió fa la força, i així va ser. I no hi ha motiu ni força més gran que lluitar pels drets d’un fill.
El 19 de gener de 2014 va nàixer la Plataforma PROU a la cafeteria d’El Teler, amb pares i mares de les tres escoles afectades. Des d’aleshores, reunions setmanals, recerca de suports, assemblees, reunions amb polítics, viatges a València, telefonades eternes per a aconseguir cita amb el secretari autonòmic d’Educació i la consellera… desesperant. Per aquells dies començava a sonar el nom d’una escola: Ciutat de Cremona d’Alaquàs. A una escola a la qual havien concedit diners europeus per a fer l’escola de rajoles els eliminaven l’única línia d’entrada que els quedava i havien decidit tancar-se a l’escola. En una de les assemblees de Prouvam sumar-nos al Cremona i els pares i mares del CEIP Bonavista i Martínez Vallsvam decidir tancar-nos a les nostres escoles.
Una decisió valenta… El primer de tot: sol·licitar permís a l’equip directiu i avisar l’ajuntament.Sempre vam poder comptar amb el regidor d’educació d’aquell moment, Pepe Pla, qui ens feia de pont amb l’administració. A poc a poc, va anar sumant-se l’ajuda. Inestimable l’assessorament de l’STEPV a través de Quique Marín, els consells d’Escola Valencia i FAPA. Allò prenia forma: el 24 de març, comencem la tancada.
Paral·lelament, féiem avant una idea bastant ambiciosa: una Marxa per l’Educació Pública que acollira escoles de tot el País Valencià en la nostra mateixa situació. El regidor Pepe Pla ens havia confirmat que la regidoria d’educació tenia previst uns concerts per l’educació pública. Era perfecte: Marxa per l’educació Pública i després, festa!! I ens vam posar mans a l’obra… Gestió del permís per a la Marxa, cartells, disseny de la nostra samarreta, organització dels tallers per a la festa, telèfon en mà tot el dia confirmant qui venia… col·laboració d’Escola Valenciana, STEPV, Consell Local de la Joventut (gràcies, Maria!), el Regall… Allò prenia unes mesures bastant grans. En aquells moments, ja no teníemcap por: teníem tota la força dels pares i mares que ens envoltaven i no ens parava ningú. Amb la meua amiga Eva, coportaveu de Prou, érem un equip imparable!
I va arribar el 29 de març, dia de la Marxa i Festa. No puc evitar emocionar-me cada vegada que ho recorde. Pell de gallina. Més de 2.000 persones vingudes de tot el País Valencià Daniel Gil amunt, com mai a Ontinyent s’havia fet. Eva, jo i tota la Plataforma Prou, no podíem evitar les mirades còmplices… allò ho havíem mogut nosaltres?? En aquell moment vam decidir que no ens aturaria ningú fins a aconseguir les nostres unitats.
La tancada va durar 68 dies, ambuna programació setmanal que ni al Teatre Principal de València en la millor de les èpoques:xarrades informatives de la Lomqe amb l’STEPV, presentació del documental Maestras de la Repúblicaamb MésqDones, presentació del llibre Adéu, RTVVamb Amàlia Garrigós, presentació del Totes les cançons parlen de tuamb Xavi Sarrià… concerts acústics de Jesús Barranco, Andreu Valor, Kaoba, Músicos de Guàrdia, Auxili, Trobadorets, Dani Miquel… Almudena Francés, taller de risoteràpia… tots els dies teníem activitats. A més, Vilaweb ens va enviar a Roger Cassany, un gran professional que va fer una meravella de reportatge.
Finalment,ens van eliminar les unitats… Bonavista, Martínez Valls, Rafael Juan Vidal i se sumava la del Vicent Gironés. Ningú no s’ho esperava.
Mentrestant, s’havia creat la Trobada de Plataformes Comarcals, on confluíem amb la resta de Plataformes del País Valencià. Una reunió al mes,concentracions i manifestacions a València… i una amistat que durarà per a sempre. Davant les eliminacions definitives, vam decidir que ens havien d’escoltar a conselleria sí o sí, aixíque vam decidir fer una acampada a les portes de Conselleria d’Educació. Acampada per l’Escola Pública en ple juliol. 40 graus a l’ombra… Activitats, xarrades, concerts, contacontes, cartes a la consellera, mural per l’escola que volem… Vos convide a veure la nostra pàgina de facebook i veureu les imatges.Impressionant.
Va arribar el nou curs i no podíem callar. Ens devien la nostra unitat! Així que vam decidir fer els Dimecres de lluita, sopars de germanor a l’escola com féiem cada nit durant les tancades però ara només els dimecres. I va arribar el període de prematriculacions i ens vam trobar amb una de les millors alegries: 41 famílies apostaven per la nostra escola. Conselleria ens havia obviat, però les famílies ara parlaven: volien formar part del Martínez Valls. El motiu de lluita revivia de nou i ens havíem de posar en marxa. 1.747 firmes, al·legacions presentades, moviment i unió de les 41 famílies i la voluntat de totes elles de no confirmar la matrícula si no podien fer-ho tots. Tot un exemple de valentia. Cadascun dels 41 desitjos no ho sabien encara però per a nosaltres ja eren de casa.Si ells apostaven fort per entrar, més fort apostaríem nosaltres perquè entraren.
I, PER FI, VA ARRIBAR EL DIA!! Dimecres 8 de juliol de 2015 passarà a la nostra història: hem aconseguit recuperar la nostra unitat ieixos 41 desitjos són una realitat. Ja són part de la nostra comunitat educativa. Una comunitat educativa valenta, que lluita, que es planta i diu prou davant les injustícies.
Israel Tormo (president de l’Ampa) i jo vam ser convidats per STEPV a la Mesa Sectorial d’Educació en què es negociava l’habilitació de les unitats. A les 17’14h es llegia el nom del Martínez Valls. Nuc a la gola. Llàgrimes als ulls. Somriure d’orella a orella. Al cap, les 41 famílies, l’escola, el patiment, cada nit de tancada, els plors d’impotència, la calor en l’acampada, les reunions i nits eternes… i cadascun dels pares i mares que han estat lluitant colze a colze aquests dos anys. Quin orgull, tots i cadascun de vosaltres!
Som un gran exemple de lluita per als nostres fills i filles. Molt ens queda per fer: baixada de la ràtio, derogar la Lomqe, que altres escoles com el Bonavista recuperen la seua unitat… i amb aquesta manera d’alçar la veu, amb aquesta manera de lluitar tan digna, com diuen les meues amigues del Cremona: SEGUIREM!
L’Educació Pública ha guanyat una batalla, i ha estat gràcies a tots i cadascun de vosaltres, pares i mares.Estic molt orgullosa de tot el que férem, companys i companyes de lluita. Molt. A TOTS I A TOTES: GRÀCIES.
