Hi ha moments en la vida de la col·lectivitat en què les persones hem de saber aparcar les nostres legítimes diferències per remar en la mateixa direcció fins arribar a bon port. El Coronavirus ha tret a relluir les nostres febleses, fortaleses, virtuts i mancances com a societat. A nivell individual, la crisi sanitària que estem vivint també està posant a prova el nostre caràcter solidari, així com la nostra capacitat de sumar.
A hores d’ara, amb l’elevat número de persones infectades i mortes com a conseqüència de l’expansió del virus arreu del món, hem de lamentar profundament la terrible desgràcia que moltes famílies estan patint, i posar tot de la nostra part per contribuir a solucionar la situació. Si realment volem arribar a port segur, cadascun/a de nosaltres tenim un paper molt important en esta travessia.
Per eixe motiu, és fonamental la responsabilitat de totes i tots en un estat d’alarma com el que ens ha tocat viure. Per respecte i consideració amb el treball de totes les persones a qui estem eixint a aplaudir cada dia des dels balcons dels nostres barris. Personal sanitari i investigador, treballadores i treballadors de comerços d’alimentació i supermercats, cossos de seguretat i emergències, personal de la neteja, funcionariat dels Serveis Socials, personal de les indústries que fabriquen material de prevenció, serveis funeraris, transportistes, servidores i servidors públics que dirigeixen i executen les decisions necessàries per protegir-nos com a societat, etcètera.
Totes i tots mereixen el nostre reconeixement i la nostra empatia, perquè s’estan deixant la pell per tal que puguem eixir d’esta situació més prompte que tard. Per això, és moment de quedar-nos a casa. Eixa és la millor manera de remar amb totes les nostres forces perquè arribem al nostre destí sense deixar més gent en el camí. Ara no s’hi val perdre’s en baralles estèrils. Hem de sumar des de la solidaritat, valorar i exigir el suport al treball dels professionals i els recursos imprescindibles per fer front a la crisi. Perquè sense una Sanitat Pública forta i amb suficients mitjans, uns Serveis Socials de qualitat, així com un personal ben format i prestigiat en l’Administració Pública, la crisi sanitària que estem vivint hauria sigut una catàstrofe equiparable a la pesta de l’any 1600, que va acabar amb la vida d’una de cada cinc persones a Ontinyent.
La pandèmia mundial del Coronavirus ens ha obligat a parar. En l’anomenat món occidental, quan ens havíem acostumat a què la ciència s’avançara generalment a les necessitats, este virus sense vacuna –de moment- està generant molt de patiment. La pandèmia està acabant amb la vida de milers de persones, com ocorre en indrets menys afortunats del món com a conseqüència de la fam, les guerres o la falta de sistemes sanitaris potents. La realitat és així de dura, així de trista. Faríem bé en tindre-la sempre present. El maleït Coronavirus ens recorda, cruament, que totes i tots som humans i no infal·libles. Altra certesa que perdurarà quan tot haja passat.
Molts ànims, i quedem-nos a casa.
