Alejandra Bataller, una ontinyentina de tant sols 19 anys, fou diagnosticada amb un osteosarcoma a la cama esquerra el passat mes de juny de 2021. Fins a dia d’avui es troba lluitant contra una dura malaltia que l’ha obligat a passar per quiròfan més vegades de les que ella podria imaginar.
Davant la quantitat de proves, i tractaments que porta fins a dia d’avui, ha fet replantejar-se la situació dels pacients oncològics amb les llarges llistes d’espera que té en l’actulitat la sanitat pública, una questió que condiciona clarament les condicions i l’esperança de vida d’aquests pacients. És per aixó que ha llançat una pregunta al Congrés dels Diputats amb la plataforma colaborativa OsOoigo.com
Em van remetre a tota mena de proves i vaig començar un tractament de quimioteràpia, però no va funcionar bé, per la qual cosa la solució passava per una intervenció. Van extirpar el tumor i més del que d’inici em van comunicar, ja que me’l tumor havia abastat l’artèria i van haver de posar-me una pròtesi. Vaig rebre la informació que podia perdre la perda tan sols uns dies abans. Com es prepara una persona per a una cosa així?
Mesos més vesprades van detectar metàstasis en el meu pulmó, ho em va obligar a passar de nou per quiròfan. I, més tard, vaig recaure de nou a la cama, per la qual cosa vaig haver d’enfrontar-me al mateix procés: quimio, intervenció, i posterior operació de pulmó, on la metàstasi va tornar a donar la cara.
Van tardar tres mesos per a emplaçar-me a la cirurgia del pulmó, per la saturació de l’hospital i les llargues llistes d’espera. Esperar tant va provocar que la malaltia continuara expandint-se, i la metàstasi s’ha desenvolupat, apareixent ara en la paret pulmonar. El meu camí ací, al costat d’aquesta malaltia anomenada càncer, no ha acabat encara. De nou tornaran a provar amb nous tractaments, fins a tractar de fer desaparéixer la malaltia.
I la meua pregunta és: Com és possible? Com és possible que les llistes d’espera i la saturació de la Sanitat Pública determinen la vida o mort d’una persona? Des d’ací vull reivindicar dues prioritats molt clares: investigació i inversió. Necessitem que s’invertisca en més personal als hospitals, per a retallar les llistes d’esperes, almenys en el que refereix a pacients oncològics. El càncer no dona treva, és una malaltia que avança ràpid, i qualsevol espera pot implicar no arribar a temps. Els pacients necessitem certitud, una actuació a temps i informació veraç. Un sistema menys saturat potser hauria evitat que ara haja de sotmetre’m a un nou tractament, com també hauria facilitat que els metges saberen abans i hagueren pogut informar-me que podria perdre la cama en aquella operació.
I necessitem més investigació i nous estudis que llancen una mica de claredat a una malaltia tan desconeguda com la meua. L’osteosarcoma és sempre sinònim d’un diagnòstic desfavorable, perquè no existeixen estudis suficients sobre els tractaments que funcionaran i faran remetre la malaltia. Quan s’incrementaran els recursos destinats a investigar aquest tipus de càncers?
El càncer ha paralitzat la meua vida. Estava a un any de començar la universitat quan va aparéixer la malaltia i, encara que els metges ja em van advertir que seria difícil, jo mateixa vaig viure en les meues pròpies carns que seria impossible estudiar, almenys de moments. Ni l’absència d’investigació ni un sistema sanitari saturat haurien de truncar els somnis de cap jove.
Des de València, la meua ciutat, estenc la meua petició a escala nacional i la remet als nostres representants en el Congrés dels Diputats: Quan es deixarà de jugar amb la vida de persones com jo?
