Compromís per Ontinyent ha registrat una pregunta al govern municipal per a manifestar la inquietud per saber de quina manera està previst reemplaçar el paviment existent de llambordes de basalt al carrer Sant Antoni, el qual, segons testimonis orals, té més de 50 anys.
A penes queden empedrats als nostres carrers. Principalment, sobreviuen exemples així al carrer Sant Josep, Altet de Sant Joan, Santa Llúcia, Tomàs Valls i el propi Sant Antoni. És en aquest carrer on, cada mes de gener, l’empedrat pren un caràcter especial juntament amb l’enllumenat de festes, els farolets, les fogueres, els porquets, la dansà, els petards… símbols que hauríem de tindre ben presents si volem mantindre l’ànima de Sant Antoni de l’Ermiteta, les seues festes i la seua gent.
S’estan eliminant sistemàticament els empedrats històrics de basalt per a col·locar llambordes o plaques de formigó per tot arreu. Desapareix així una tècnica, una materialitat, una textura i, sobretot, una característica pròpia dels llocs. S’impregna una imatge d’homogeneïtat industrialitzada que desllavassa la memòria d’aquests indrets i els dóna un caràcter més impersonal. No qüestionem la qualitat material en sí, però sí que en qüestionem la idoneïtat per a Sant Antoni.
És cert que l’estat de l’empedrat és millorable i, per això, instem a treballar sobre aquesta tècnica extraient els blocs existents per a fer les millores d’anivellament necessari i tornar a col·locar aquest material. No és una voluntat arcaica ni fora de lloc, més bé al contrari, una pràctica actual de reutilització i de manteniment de la materialitat i de l’essència del carrer que requereix un mínim de sensibilitat i de voluntat. Sí senyores i senyors: l’essència d’un carrer no són només les façanes de les cases, també és el terra que les connecta, el teló de fons de tantes i tantes coses que passen, en aquest cas, a Sant Antoni.
Es poden trobar exemples clars i actuals a Portugal, on aquesta tècnica és ben sabuda i aplicada a dia de hui amb freqüència. No és res nou ni és tornar a la prehistòria.En alguns casos, aquestes llambordes provoquen que els vehicles facen més soroll del que és habitual quan hi transiten, cosa que pot resultar molesta. En som conscients. Però en aquest cas, s’està parlant de peatonalitzar el carrer.
Respecte a la demanda ciutadana de millorar les voreres minúscules i incòmodes, hi estem totalment d’acord, però recordem que no hi haurà trànsit rodat (excepte els veïns que han d’accedir-hi). La gent caminarà pel centre de la calçada. Quan siga necessari apartar-se pel pas d’algun vehicle resident o, simplement, per voler anar per l’ombra, poden haver-hi perfectament voreres amb un paviment més continu i confortable als marges, però que no li resten protagonisme i que respecten la part central de la calçada.
Casos similars han succeït a altres pobles. Aquells carrers on l’empedrat de basalt o rodé que ha sigut substituït n’han vist incrementat el trànsit i la problemàtica associada. Els nous empedrats (prefabricats de formigó en click) o els nous ferms d’asfalt o formigó imprés faciliten i contribueixen a l’augment de velocitat de l’automòbil (tant del trànsit general com dels vehicles que entren als garatges en el nostre cas). Si al ferm llis li sumem la desaparició de les voreres a un altre nivell (cosa totalment recomanable per criteris d’accessibilitat universal) trobem que els carrers reurbanitzats passen a ser automàticament pistes de carreres, a les quals s’ha d’instal·lar a posteriori reductors de velocitat. Exemples en podem trobar a poblacions com Alzira, Carcaixent, Albal, Catarroja, Massanassa… Inclús carrers d’Ontinyent ja reformats també han patit aquesta problemàtica(el carrer Delme, sense anar més lluny).
A més, la nova pavimentació (asfalt, ciment o adoquinat) resulta ser un element de menor qualitat que el que ja tenim. La gran porositat i la major fragilitat genera una situació de continu trencament de peces, enfonsament del ferm i impregnació de les substàncies i líquids que afecten la via pública (orins de gossos, vessaments de beguda i altres substàncies com olis de cotxe, cera de ciri…) que resulten difícils d’eliminar. El basalt, com a pedra natural i polida amb l’ús, presenta una impermeabilitat que el fa idoni per a ser netejar i baldejat, així com una resistència òptima.
Per això, instem el govern d’Ontinyent a protegir aquest empedrat i la resta dels que ens queden i trasllade a l’oficina tècnica la voluntat de conservar-los. No amb cap criteri arqueològic, sinó amb motius de funcionalitat, de sostenibilitat i de qualitat urbana. Açò no lleva que no puguen desmuntar-se per a intervindre per davall. Just al contrari, ho facilita. De fet, el millor seria crear una canalització subterrània que absorbira totes les instal·lacions, i amb registres suficients per no haver d’obrir i fer parxes cada vegada.
Com a conclusió: la protecció de l’empedrat no implica l’obstaculització de la millora de qualitat del carrer Sant Antoni. Ens consta que és una demanda generalitzada i la compartim, però ens agradaria que l’asfalt i el formigó quedaren al marge aquesta vegada.
