Dies després dels resultats electorals, encara no ho he digerit. No m’ho explique. Disculpeu-me la sinceritat tan clara.
Ha calat la campanya de la por al canvi? Pot ser. Perquè el canvi és per a les persones valentes i treballadores, perquè costa. Tot canvi costa, i hi ha qui està massa còmode mirant-se el melic i no mirant en quina societat viu. Així de cru.
Les enquestes ens han acomodat? Pot ser. Que les enquestes donaren per segura una baixada forta del PP i una pujada de les forces del canvi pot haver mobilitzat justament a uns i deixat en casa a altres. Quan hi ha una baixada de la participació, sabem massa bé a qui perjudica.
El referèndum del Brèxit ha influenciat? Pot ser. La por i el dubte de què passarà ara.
I no em lleve del cap que la persona encarregada de “controlar” el procés electoral és el ministre de l’interior en funcions Fernández Díaz… no és preocupant, això?
El que no m’explique, per damunt de tot açò, és com és possible que la gent done la seua confiança a un partit investigat per corrupció, per malversació de fons, per tràfic d’influències. Els votants del PP celebrant els resultats davant una seu que està investigada, d’un partit que està investigant-se per finançament il·legal. I que torne a guanyar a València amb tot el mal que ens ha fet a totes i a tots (perquè ens l’ha fet a totes i a tots)… És inexplicable.
Ha guanyat la campanya “a favor”. Cert. A favor de qui viu una vida llogada amb els diners de totes i tots. A favor que tota aquesta gent continue vivint per damunt de les nostres possibilitats. A favor de qui ens retalla en drets socials, en dependència, en sanitat, en educació… A favor de qui imposa la llei educativa més retrògrada i desigualitària de la història de la democràcia. A favor de la llei mordassa, per a què no obrim la boca més del compte segons contra qui. A favor de qui fa les lleis per a protegir-se i no per a protegir. A favor de qui envia els nostres joves a l’estranger perquè no té res digne per a oferir-los. A favor de tancar les portes al drama humà de refugiats més cru que estem permetent. A favor de permetre que personatges com Cañizares els facen la política. A favor de Rita, Rato, Cotino, Blasco, Bárcenas, Camps, Rus, Sónia Castedo, Cas Gürtel, Cas Taula, Caso Plaza, Cas de l’accident del Metro, Cas preferents, Operació Púnica, Cas Noós… Ciegsa!
Patètic. Vergonyós. I molt trist.
Al País Valencià, A la valenciana se situa en segona posició per darrere de tot açò. La corrupció sembla que rep recompensa i l’honradesa sembla que és un sacrifici. Les valencianes no són tan dolces com esperàvem. Queda per davant de nosaltres el partit polític a qui hem estat denunciant els últims anys per la nefasta gestió al capdavant de la Generalitat. Augmentem de dos a tres els senadors, i tindrem 9 diputats i diputades que seran la nostra veu a Madrid i que defendran els nostres interessos, els de tots els valencians i valencianes. Per aquesta banda, alegria i esperança. Si Baldoví va fer soroll ell soletes, imagineu amb 9 com ell!!
A Ontinyent, guanya A la valenciana. Compromís (amb la coalició És el moment) ja vam guanyar en les eleccions autonòmiques i en les del 20D. Sembla que la ciutadania ontinyentina té més trellat que el conjunt de l’estat espanyol. Disculpeu-me de nou la sinceritat tan clara. Em sent orgullosa d’Ontinyent en aquest sentit. Molt. Em preocupa l’augment de vots del PP a la nostra ciutat, però també és cert que era cosa cantada que part dels vots que van anar a parar a Jorge Rodríguez en les eleccions municipals tornaren a casa. Em preocupa relativament, perquè crec que el pacte del Botànic a la Generalitat ho està fent molt bé i en tres anys que tenim per davant ho seguirà fent, i això es veurà en el conjunt del País Valencià. Des de Compromís sempre ho hem dit, que a Ontinyent farem una oposició justa: crítica però constructiva. Perquè tenim molt clars els objectius, tenim molt clar d’on venim i on anem.
La gent de Compromís som gent que venim de llocs diferents, de lluites diferents, però per damunt de tot ens uneix una cosa: som gent de lluita de carrer, de treballar colze a colze en equip, ben conscients del que això significa. Som gent de batalla. D’entendre’ns parlant, de xafar carrer. Som gent que sabem alçar-se després de caure i que sabem el que significa continuar caminant, perquè el camí és llarg. Venim de molt lluny i anem més lluny encara. Amb això em quede. Sempre.
Em quede amb les places dels pobles de gom a gom quan organitzem un acte. Ha sigut una campanya espectacular en què A la valenciana ha xafat carrer, poble a poble. Em quede amb l’Echegaray fins a la bandera, amb la gent respirant il·lusió. Eixa és la força que tenim i amb què comptem. Perquè queda molt camí per fer, junts. Perquè la victòria de la gent és imparable i així ens ho esteu demostrant.
No s’equivoca l’ocell que cau a terra en assajar el seu primer vol; s’equivoca aquell que, per por de caure, renuncia a volar i es queda al niu.
