El ple municipal de l´Ajuntament d´Albaida va aprovar la setmana passada per unanimitat de tots els corporatius la concessió del títol de Fill Predilecte de la Ciutat d´Albaida a Antonio Blasco Penalba, conegut popularment com el “Sacristà”. Amb esta distinció, Albaida vol rendir-li homenatge a Antonio, qui amb 17 anys va passar de ser un xicot més del poble en uns temps molts difícils a ser el sagristà, assumint així les responsabilitats que el càrrec comportava. Ha estat el guardià de la Parròquia casi 70 anys, disposant, preparant i dignificant cadascuna de les tasques de la comunitat parroquial. Amb una actitud sempre discreta, s´ha dedicat a mantenir, custodiar i millorar un dels nostres tresors més emblemàtics, l´ Església de l´Assumpció de la Mare de Déu. Apassionat del seu poble, del seu patrimoni i de les seues tradicions i festes, els visitants que venen a conèixer-les, han trobat en Antonio una mena de guia sense horaris. Sempre disponible per contar i referir totes eixes costums, històries, i tradicions del poble que no estan escrites a cap lloc però que ell coneix, a fi que no es perden en l´oblit.
Cal destacar la seua tasca en el poble com “educador”, no sols ha format als monaguillos sinò que són moltes les generacions de xiquets albaidins que han passat per ell com acòlits. Artífex a l´ombra de la recent declaració BIC del toc manual de campanes al nostre municipi, Antonio ha estat accionant de forma manual les campanes amb 7 tocs diaris els últims 69 anys.
L´expedient, que es va iniciar en setembre de 2013 a instància de l´entonces Regidor de l´Ajuntament, Jose Vicente Palací Barberà, ha comptat amb un total de 42 adhesions, dintre del plaç establert, per part dels col-lectius i entitats del municipi. Palací, qui cessava com a regidor al darrer plenari celebrat el dijous 27 de març, va voler acomiadar-se dedicant aquestes paraules a Antonio Blasco.
“Potser algunes persones encara s’hi pregunten, quins mèrits o reconeixements ha aconseguit o si aquestos en són suficients.
El Sr. Antonio Blasco no és tan sols el sagristà; és un albaidí amant del seu poble. Un home humil, treballador, entregat i què, al llarg de les més de vuitanta dècades que porta a les esquenes, s’ha desviscut diàriament per allò que estima i aprecia. Ha estat el guardià de la Parròquia durant 70 anys, desenvolupant una tasca ininterrompuda en la preservació de les tradicions i la idiosincràsia Albaidina. Ha vetllat per la conservació del patrimoni i contribuït desinteressadament a la cohesió social mitjançant l’organització i promoció de pelegrinatges, festes i celebracions…
Coordina el treball de les cambreres de la Mare de Déu del Remei i la formació de generacions d’acòlits. Realitza els tocs diaris de campanes i exerceix de guia incondicional de l’església . Sense cap dubte tot un exemple de tenacitat, constància i sacrifici filantròpic.
Sí, és cert, tal vegada no ha inventat res, ni descobert un axioma científic, ni escrit una novel·la reputada o pintat un quadre rellevant. Tampoc ha estat una estrella de l’esport que triomfés arreu del món. I sabeu per què no ho ha estat? Perquè el seu món s’encontra ací. Perquè el seu món s’anomena Albaida. Perquè el seu món representa el servici cap a la gent.
Probablement el major triomf d’Antonio no és altre que l’haver conquerit el cor dels albaidins, el guanyar-se el seu afecte sense estridències, sense pretensions, sense falses aparences, però estant sempre, humilment, allà on el poguéssem necessitar.
Assenyalen que el poble no és poble sense les persones que l’habiten i, Antonio, a més, habita el record col·lectiu d’aquestes.
Hem celebrat amb orgull la declaració del toc manual com a bé d’interés cultural immaterial. Un èxit del que ell en forma part substancial i inalienable. Tal vegada, per això, Antonio s’haja contagiat de la força evocadora de les campanes que tant estima. Sempre puntual, impertorbable, incansable…
Els seus ulls han vist batejos, comunions, bodes, soterraments, somriures, llàgrimes, abraçades… Ha estat professor, guia i, fins i tot, ordidor. Ara sabem que els fils que minuciosament disposava, li han servit també per teixir un munt de vivències compartides.
Arribant a la fi de les meues disquisicions, si alguna paraula m’abelleix pronunciar eixa és la de Gratitud. Gratitud per qui és, pel que ha fet i pel que ha donat gratuïtament, sense contraprestacions, sense esperar-ne res a canvi. Gràcies, Antonio.”
