Diuen que la convivència és un treball costós de comprensió i generositat constants. D’aquest treball les jugadores del sènior femení del Club Martínez Valls Bàsquet saben molt. Les hores d’entrenaments, desplaçaments i partits les han fet compartir una gran quantitat d’hores al llarg d’aquestes temporades. S’han conegut, han aprés a respectar-se i a complementar-se unes a altres.
“Més que un equip, som amigues, dins del camp hem de tindre certa connexió, però fóra del camp és més, som com una xicoteta família”, així ho explica María Añón. Junt amb Anna, Andrea, Thais, Sara, Àngela, Maria López, Marina, Montse, Inés, Alma, Carla, Delia i Maria Lucas, formen l’Eset-Ontinet.
Al llarg de la setmana, passen moltes hores juntes. Entrenaments, desplaçaments i partits. “Ara, perquè la situació no ho permet, però abans, a més de les hores compartides pel bàsquet, compartíem també cafès, fèiem molts dinars, festes,…” compten diverses d’elles. I és que algunes inclús estudien juntes. “De vegades ens veiem més entre nosaltres que a les nostres famílies o altres amistats” admeten Sara i Àngela.
La convivència és clau per a funcionar dins de la pista. “Es nota molt quan competim amb un equip que no se’n du bé entre elles, no es comuniquen igual”. La connexió entre l’equip del Club Martínez Valls Bàsquet és tal que han après a entendre’s, inclòs quan una companya no té el millor dels seus dies. “Hi ha persones que prefereixen que no li digues res i hi ha persones que sí que necessiten que li mostres el teu suport” explica Anna.
I com en totes les famílies, quan es comparteixen tantes hores, hi ha molts moments bons, però també hi ha altres que no tant. Com porten els conflictes? “Només, de vegades, alguna tensió dins de la pista, jugant, però això quan termina el partit s’esborra, com si no haguera passat res” diu Carla, i les seues companyes, Andrea i Thais afegeixen que “damunt nosaltres sempre ho tallem, és a dir, si ha passat alguna cosa durant el partit, entrem al vestuari i ens disculpem desprès és tot bon rotllo, una cervesa i s’arregla tot”.
Algunes porten molts anys, i altres s’han incorporat fa menys, però inclòs aquestes han sigut rebudes amb els braços oberts i ja són una més en aquest equip, unides front els reptes. “Fan molta pinya, quan vaig arribar de seguida es van apropar a mi, i en cosa d’un mes jo ja era una més” recorda Alma.
I desprès de tantes hores convivint, es complementen unes a altres, adoptant cadascuna un rol. Així la gran majoria coincideix en el fet que Alma és la més despistada de l’equip; o Àngela l’encarregada de fer més comboi més enllà del bàsquet.
I és que si una cosa fa gran de veritat a un equip, no són les victòries, és el respecte, la comprensió i l’acceptació, de conviure com un conjunt.
