Alumnes i Gallines

0

Açò que apareix a la fotografia és un ou. És un embrió no fecundat que pon un animal anomenat gallina. S’empra per al consum humà i és una gran font de proteïna. Sé que aquest és un concepte massa bàsic i que no hauria de ser explicat, però, al fer-ho, estic convertint aquestes paraules en intemporals ja que, amb la dràstica rebaixa de la qualitat del sistema educatiu, no n’estic plenament segur que futures generacions no tan llunyanes sàpiguen, com vostè i jo sabem, d’on venen els ous. Intemporal significa que és independent del curs del temps.

Quan vostè adquireix ous a qualsevol tenda de queviures, observarà que te imprès una sèrie de lletres i números. Aquest codi conté tota la informació de l’ou. Les lletres “ES” fan referència a que han estat produïts a España i els números que apareixen després informen, per aquest ordre, de la província, el municipi i la granja concreta d’on deriven. El primer d’ells, el número que apareix abans de les lletres, fa referència a la forma en que es crien les gallines que els ponen.

Així, si davant de les lletres apareix un 3, les gallines que han post eixos ous, son explotades tancades en gàbies que limiten els seus moviments per tal que es centren, sense cap distracció, en la posada d’ous. Viuen en unes condicions que es podrien considerar “d’infrahumanes”, mai no han vist la llum del sol, i, per tal d’evitar comportament agressius per l’estrès que els provoca la nul•la qualitat de vida, sovint els tallen la punta del bec i part de les potes. D’aquesta manera, independentment del sofriment de les aus, els responsables de les explotacions estan tranquils sabent que les gallines no es mataran entre elles. Evidentment, els explotadors ho fan, solament, pensant en la seguretat dels animals.

Si davant de les lletres apareix un 2, les gallines no estan tancades en gàbies, però la seva situació no és molt millor. Aquestes gallines viuen apilades al terra de naus industrials, no surten mai al carrer i moltes d’elles moren per la falta de ventilació i pels canvis de temperatura provocats pel sostre d’uralita de les naus. Alguns d’aquests animals, no poden suportar el fred extrem a l’hivern i la calor extrema a l’estiu. La seva qualitat de vida, tot i no ser tan desesperada com les del número tres, no pot ser qualificada més enllà d’un “acceptable baix”.

Les més afortunades son les que ponen ous del número 0 i del número 1. Aquestes son criades com ho han estat sempre, i sols es diferencien per la seva alimentació. Les gallines que ponen ous del 0, solament reben aliment ecològic, mentre que, les del número 1, reben també aliments provinent de laboratoris. Tant les “ecològiques” com les “camperes”, son lliures de moure’s per l’exterior, d’entrar i sortir dels seus nius i de pondre els ous d’una manera natural, al seu ritme, sense que els responsables de les explotacions els empenten a ser mes rendibles i ni retallen, contínuament, les despeses que provoquen aquest tipus de producció. Sí, és una producció una mica més cara, però ningú no discuteix que el resultat és de molta millor qualitat.

L’11 de gener de 2002, en defensa del dret de les gallines a produir en unes condicions “mínimament acceptables”, el govern estatal aprovà el Reial Decret 3/2002, pel que s’estableixen les normes mínimes de protecció de les gallines ponedores. Sí, ara tenim uns ous una mica més cars, però de molta més qualitat. Que el producte final sigui de millor qualitat no sols beneficia les aus, beneficia a tota la societat.

Si extrapolem la forma de produir ous al sistema educatiu de l’ensenyança pública, es podria dir que jo vaig ser un “alumne campero”. Vaig anar aprenent al meu ritme en aules que, al no estar extremadament poblades, permetia als educadors preocupar-se per que anés aprenent i avançant en la meva educació. Podia entrar i sortir de l’aula amb els meus companys a evadir-me un poc de l’estrès de l’aprenentatge, i, si no vaig ser un alumne ecològic fou, única i exclusivament, perquè, de tant en tant, m’alimentava de dolços industrial i altres productes de dubtosa procedència. Sí, soc conscient que la meva educació no fou excessivament barata, però soc part d’una de les generacions més i millor preparades. En general, es podria dir que el producte final d’aquella forma d’educar és d’una qualitat immensa i, el dia que ens deixen desplegar tots els nostres coneixements, tota la societat s’hi veurà beneficiada.

Les generacions actuals d’alumnes no tenen eixa sort. Ara els alumnes han de produir coneixements del número 2. Estudien a aules hiper-poblades on son molt més vulnerables als canvis de temperatura i, els professors, per si no tenen prou feina tractant d’evitar que els alumnes moren d’inanició, han de preocupar-se, a més, de transmetre els seus coneixements i procurar que, els seus alumnes, vagin avançant en la seva formació. A més, amb el pla Bolonya, els universitaris ni tan sols son lliures d’entrar i sortir com els vingui en gana, sinó que han d’estar contínuament a les naus industrials de produir llicenciats. Aquesta manera d’educar, si bé és més una mica més barata, produeix uns resultats de pitjor qualitat i, a la llarga, tots sortirem perjudicats.

Per tal d’abaratir encara més les despeses en producció, el 20 d’abril, el govern aprovà el Reial Decret-Llei 14/2012 de mesures urgents de racionalització de la despesa pública a l’àmbit educatiu, que permetrà tancar als alumnes en gàbies per a que no tinguin cap tipus de distracció. La llei no estableix, expressament, la possibilitat de tallar el bec dels alumnes que s’estressen per a que no s’agredeixen entre ells, però vist com s’hi reprimeixen les protestes del estudiants que no fan sinó reclamar una millor qualitat del sistema, fa temps que estan fent-ho de manera tàcita.

L’educació pública s’ha convertit en una explotació, i, com a tal, sols s’hi busca una producció barata. Saben que, retallant i retallant, sols s’aconsegueix un sistema d’una qualitat ínfima que, necessariament, donarà productes de la mateixa qualitat. Ho saben, però no els importa. L’única cosa que importa és que la producció sigui el més barata possible.

Se’ns diu que el joves son el futur i que l’educació i el coneixement son valors afegits que permet a les societats tirar endavant, però la realitat és que ens preocupem més per la qualitat de vida de les nostres gallines que per la qualitat de l’educació dels nostres alumenes. Si retallem en futur… que farem quan s’acabi el present?.