De cop i volta, la situació canvià. Actualment, per tal que el banc li concedeixi una hipoteca, s’ha d’acreditar que, el sol•licitant, té el que anomenen “solvència creditícia”. Aquest concepte, si bé d’una manera molt més complicada, ve a significar que per a que el banc concedeixi un crèdit, un préstec o un hipoteca, s’hi haurà d’acreditar que, clarament, no es necessiten els diners. No és que el banc no s’hi refiï que vostè serà capaç de tornar-los, sols que, després dels excessos comesos en els temps de bonança, ara, en temps de crisi, han adoptat com a rutina salvadora la comprovació de la solvència creditícia per tal d’assegurar-se la tranquil•litat que proporciona el considerar que, a la llarga, les inversions seran rendibilitzades. Encara que no ho diguin perquè els suposaria reconèixer la seva directa culpabilitat en la situació actual, bancs i caixes son sabedors que si la rutina de comprovar la solvència de la gent abans de concedir crèdits s’hi hagués adoptat des d’un primer moment, ara ni tindrien uns nivells de morositat tant elevats, ni haurien d’acudir de manera tant continuada a procediments d’execució hipotecària per tal de recuperar les seves inversions dineràries, ara convertides en un immens totxo devaluat.
Als bancs i caixes espanyols els està ocorrent una cosa similar. No és que els governs, grans clients i prestamistes d’aquestes entitats no s’hi refiïn que els bancs son solvents, és que, després dels excessos que han comès en temps de bonança, prefereixen comprovar la seva solvència creditícia per tal de tranquil•litzar als “mercats”, eixos monstres desconeguts i nerviosos que ningú no identifica però que tothom tracta de calmar. La diferència és que, el que el banc fa per rutina, el govern ho fa per llei, i, sols per tranquil•litat, operen dues reformes legislatives en menys de tres mesos; la “llei de sanejament del sector financer” i la “llei sobre sanejament i venda dels actius immobiliaris del sector financer”, obligant a les entitats de crèdit, entre altres coses, a acreditar tenir efectiu suficient per tal de cobrir les possibles morositats que s’hi produeixin pels seus propis excessos anteriors.
En aquest context, aquesta setmana pasada, Caixa Ontinyent, única caixa valenciana que s’ha salvat fins avui de fusions i absorcions, ha anunciat que ja disposa dels 11’3 milions de euros en provisions y els 3’1 milions d’euros en excés de capital que els exigia la primera fase de la llei de sanejament del sector financer i que, en breu, disposarà dels 7’7 milions d’euros dels que ha de disposar abans de l’acabament de l’any. Amb eixe anunci, aprofitant el compliment de les seves obligacions legals, busquen tranquil•litzar tant clients com mercats esperant així que uns deixen quiets els seus diners i, altres, deixen quietes les seves inversions.
D’altres bancs i caixes desconeixem si han fet anuncis similars, però, si no els han fet ja, els faran pròximament. Encara que no ho reconeguin, les entitats bancàries els fa pànic la intranquil•litat de clients, governs i mercats, i, amb aquest tipus d’anuncis quasi indesxifrables pretenen calmar, de cop i volta, a tots tres. A uns perquè ens sentim més segurs si ens adulen amb paraules complexes perfectament ordenades, a altres perquè s’hi acompleix el que manen i, als últims.. be, pareix que rés és capaç de tranquil•litzar als últims.
Igual és que per molta solvència que tracten d’acreditar els bancs els mercats no s’hi refien. D’aquí a poc temps començaran a encadenar els bolígrafs per a que els bancs no se’ls enduguin.
