29/03/2024 - 1:50
Més

    Habemus Papa

    Altres notícies

    Títol original:

    Habemus Papam

    Director:

    Nanni Moretti

    Guió:

    Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Federica Pontremoli

    Música:

    Franco Piersanti

    Fotografia:

    Alessandro Pesci

    Intèrprets:

    Michel Piccoli, Nanni Moretti, Marherit Buy, Jerzy Stuhr, Renato Scarpa, Roberto Nobile, Franco Graziosi, Massimo Dobrovic, Leonardo Della Bianca.

    País:

    Itàlia, França

    Any : 

    2010

    Qualificació:

    Tots els públics

    Durada:

    104 minuts

    Idioma:

    italià (sub. en castellà)

    Distribuidora:

    Vértigo

    Projeccions a Cineápolis El Teler (Pintor Segrelles, 1 – Ontinyent)
    Horaris aproximats, consulteu cartellera del Teler:

    • dijous 2 de febrer de 2012 a les 22:30 h
    • divendres 3 de febrer de 2012 a les 22:30 h
    • diumenge 5 de febrer de 2012 a les 20:15 h

    Després d’alguns anys d’absència darrere les càmeres, Nanni Moretti torna amb una producció una mica menys ambiciosa i pretenciosa que la de les seves últimes obres, però al mateix temps més cínica, profunda i menys personal, en un bon sentit, que confirma la seua versatilitat tant per al drama (ja ho va demostrar amb l’excel·lent La  habitación del hijo) com el seu innat do per a la comèdia.
    Habemus Papam són tres pel·lícules en una. Per una banda ens conta la història d’un Papa (un grandíssim Michel Piccoli), elegit de forma quasi accidental (perquè els favorits per ser-ho no volien ocupar el càrrec), que no acaba d’assumir ni comprendre que tots els ulls del món són ficats damunt d’ell. Degut a la pressió, esdevindrà víctima d’un atac de pànic i ansietat. El Vaticà, aleshores, decideix cridar a un psicoanalista que suposadament és el més reconegut de tota Itàlia (el propi Moretti), però que no farà res més que dur-li més inseguritats, i fins i tot li recomanarà que veja la seva exmuller, també psicoanalista. Un parell de preguntes d’aquesta són suficients per a què el Cardenal Melville, el futur Papa, s’enfonse i decidisca  escapar-se cap al món “real”.

    Per altra banda, Moretti decideix mostrar-nos amb més imaginació i humor que realitat potser, la vida interna dins del Vaticà; les reunions, l’elecció, els costums, rutines i protocols. En comptes de fer una crítica corrosiva, que és allò que s’espera d’ell, el director deCaro Diario, ha optat per una mirada complaent, respectuosa i fins i tot naïf. Podríem dir que humanista. Els cardenals semblen nois absorts del món real. El fet de mostrar-los amb dubtes, pors, inseguretats, ens dóna la sensació de què el director vol ficar els seus ulls aquesta vegada sobre els homes i no sobre les institucions a les quals pertanyen.
    La tercera història, potser la més descuidada i banal, és la del psicoanalista ateu que està travessant una separació, que no la pot superar i fa un exercici de catarsi rodejat pels murs eclesiàstics amb els seus cardenals, que són espectadors del seu comportament superbiós i tòfol. Aquest rol el du a terme el propi director, que, pot ser, s’adjudica massa protagonisme en aquesta subtrama, deixant de banda els conflictes interns del seu personatge i deixant sorgir la seva vena més infantil i histriònica.

    Alguns crítics han comparat Habemus Papam amb Delitos y Faltas, el film de Woody Allen on aquest es guardava per a ell mateix el rol més divertit, crític i sense pretensions, mentre que deixava al gran Martin Landau al càrrec d’un personatge que ha de conviure amb dilemes morals.
    En aquest cas, Moretti fica damunt dels muscles de l’immens i jovial Michel Piccoli, l’aspecte més interessant de l’obra: Pot un home de fe dubtar d’ella en el moment més important de la seva vida, quan deu transmetre-la als altres? El recorregut que travessa el Papa, observant els carrers de Roma, la seua gent, redescobrint la seva passió i vocació, es converteix en un vertader anàlisi de l’ésser i de la seua capacitat d’observació. Entre  fascinació i reflexió entenem el comportament intern del personatge en poc més d’unes expressions subtils que ho diuen tot. Per això el treball de Piccoli, un dels actors preferits de Buñuel, no és màgic, sinó gairebé miraculós.

    Amb un final impactant i devastador, Habemus Papam és una obra delicada, intel·ligent i sublim. Introspectiva, però, a la mateixa vegada, entretinguda i molt divertida, on Moretti confirma la seva solidesa com a narrador, observador i crític, no solament de les polítiques de dreta, sinó també de l’ésser humà, mentre que Piccoli, sense cap mena de dubte, aconsegueix una de les seues millor interpretacions.

    - Advertisement -
    - Advertisement -

    Últimes notícies

    Ontinyent torna a demanar al Ministeri la declaració d’Interès Turístic Internacional per als Moros i Cristians

    El ple aprova per unanimitat l’emissió d’una nova sol·licitud a la Secretaria d’Estat de Turisme una volta ampliada i actualitzada la documentació justificativa
    - Advertisement -

    Mira també

    - Advertisement -