Aprofitant l’actualitat de l’atac a la revista satírica Charlie Hebdo, escriuré unes línies sobre eixe concepte quasi sempre incomplet del terrorisme.
En primer lloc, estic totalment en contra dels atacs terroristes i la violència, sobretot quan és perpetrada contra els de sempre, el poble, siga el francés, el palestí, l’estatunidenc, l’algerià o el xinés. No obstant això, no puc evitar sentir-me ofés quan veig tantes mentides i a certa gent aparentant davant d’una càmera. El més trist no és això, sinó que hi haja tant d’espectador obedient que es creu fil per randa cada afirmació, cada escenificació i cada fingida cara de tristor.
Diumenge passat milers de persones van eixir als carrers de París a defensar la democràcia i la llibertat d’expressió, i uns pocs van eixir a burlar-se de la nostra intel·ligència.
Benjamin Netanyahu? Eixe “senyor” estava defensant la democràcia i posicionant-se fermament contra els assassinats per motius religiosos? Eixe home que va portar endavant el passat estiu un bombardeig massiu amb més de 1.500 civils morts a terres palestines?
Mariano Rajoy? Defensant la democràcia i la llibertat d’expressió a París i aprovant lleis franquistes de “seguridad ciudadana” a l’Estat espanyol? Defensant la democràcia i prohibint preguntes a la premsa des d’un televisor de plasma?
Angela Merkel? La cap suprema d’Europa que primer ofega als grecs en un pou de misèria i deprés els “recomana”, o millor dit, els amenaça, junt amb els seus amics Mario Draghi i el FMI, perquè que no voten a Syriza a les pròximes eleccions? Democràcia? On?
El terrorisme, encara que sone trist, interessa, perquè permet retallar (quin verb més actual) llibertats a la població sense consultar-la, ja que cal prendre mesures urgents, ràpides i al cap i a la fi, “por el bien común”, diuen. Però, què passa amb les actuacions d’Occident?
Podríem parlar d’eixe terrorisme que no coneixem, perquè els mitjans de comunicació, per satisfer a l’amo, seleccionen quines coses es diuen i quines desapareixen dels informatius i les portades dels diaris.
Potser si coneguérem un poc més el que passa, començaríem a veure que no tot està tan clar. Que Occident (Europa i els Estats Units) ha anat sembrant odi per on ha passat, espoliant Amèrica Llatina, convertint Àfrica en una fàbrica d’esclaus, convertint Àsia en una part més del pastís, de la qual extraure petroli, recursos naturals, mà d’obra barata…
Potser sabríem que Osama Bin Laden i Sadam Husein han sigut creacions estatunidenques, per enfrontar-se a l’URSS o Iran.
Si pensarem un poc més abans de parlar, a Twitter no circularia #StopIslam, i barbaritats d’aquest tipus. I si fem un #StopCristianisme per les actuacions de determinades persones a títol individual?
Sembla que això del fonamentalisme religiós sols existeix amb la religió musulmana. Ja s’ha encarregat la maquinària política i mediàtica de fer que ho assimilàrem després de l’11-S.
Per tant, no hi ha integrisme jueu contra Palestina, ni integrisme cristià als Estats Units amb el Ku Klux Klan, ni l’extrema dreta racista és integrista, ni era integrisme cristià imposar una religió a tot el continent Sud-americà.
També pot ser integrisme tapar abusos sexuals o que els tentacles del poder eclesiàstic entren en les arques de l’Estat o en la legislació educativa o de l’avortament.
O podem parlar de l’integrisme econòmic, que subordina amb guerres, colps d’Estat, amenaces i repressió a tot aquell país que no vulga unir-se al “meravellós” sistema neoliberal que ens domina.
En resum, no justifique, sinó que rebutge, el terrorisme islamista, però no sempre els atacs han començat tenint a Occident com a víctima, sinó com a qui llança la primera pedra, i de moltes maneres. Han plogut massa pedres en forma de guerres sobre uns pobles que no comprenen amb quin dret l’aviació estatunidenca tomba les seues cases per ser afganesos; perquè els Estats Units té dret a armar a grups rebels per tombar governs democràtics (i laics) com el que tenia Iran a 1953, amb Mohammad Mossadegh com a president; o perquè els pous de petroli iraquians han de quedar en mans nord-americanes, entre moltes altres barbaritats. I tot açò amb la indiferència, l’aprovació o la participació, segons el cas, d’Europa.
Però abans d’acabar, tornem a l’Estat espanyol, eixe que redacta lleis per crear un Estat policial i una sensació de coerció permanent. És curiós, perquè existeix un capítol sobre revistes satíriques, amb aquell cas de El Jueves, i el seu segrest als quioscos per part de la Policia Nacional en juliol de 2007. Això sí que és llibertat d’expressió!
Una cosa és dibuixar a Mahoma i altra ben diferent caricaturitzar a la nostra “benvolguda” i “legitimada” (pel bipartidisme) monarquia. No és el mateix, ni de lluny!
El terrorisme i la “seguridad ciudadana” interessen perquè permeten posar-ho tot al mateix sac, barrejar totes les accions, convertir-les en perilloses i no reflexionar què les ha pogut provocar.
Així, dins aquest sac està un “escrache”, en lloc d’un banc expulsant famílies de sa casa. Està una manifestació, no una empresa aconseguint beneficis i acomiadant treballadors a la vegada o un govern destruint el sistema de serveis públics. Està un grafiti, en lloc d’un monument o una placa a Franco. I un llarg etcètera. La conclusió és que tot allò que no és el seu discurs és perillós. Potser el meu article els sembla perillós…
En resum, només m’agradaria que mirem un poc més enllà dels discursos, de tots. Que indaguem, que busquem, que reflexionem. Crear por, odi, psicosi, és molt útil per al poder, és la millor eina per desviar l’atenció de moltes altres coses que passen, i que han provocat i provoquen ells. Anem més enllà del que ens diuen, i potser acabem trobant-nos amb una realitat diferent, més certa i menys manipulada. No oblidem, tanmateix, que aquesta tasca indagadora i reflexiva no és l’opció fàcil.
